La resta no existeix

substraction

La Valeria és una professora de ball que passa per un moment d’incertesa. Una nit coneix a en Ricardo, un músic que, abans de ser-ho, era professor de matemàtiques.


Els dubtes de la Valeria van néixer una tarda del mes de setembre. El curs escolar havia començat i l’acadèmia de ball que regentava ja tenia les classes plenes. Aquella tarda, mentre el primer grup de nenes es canviava en els vestidors, la Valeria es disposava a tancar la porta de l’acadèmia quan va sentir uns crits a l’exterior. Va aturar el gest de tancar la porta, la va tornar a obrir i va sortir a comprovar de què es tractava. Una mare tenia agafada a la seva filla per la mà i semblava que la intentés arrossegar.

-T’he dit que vull que aprenguis a ballar! -li cridava la mare, enfurismada.
-Però jo no hi vull anar, mama!

La mare va advertir aleshores la presència de la Valeria. Al seu torn, la Valeria la va reconèixer. Havien parlat la setmana passada a la recepció de l’acadèmia. La mare preguntava per preus i horaris. Pel que semblava, però, l’interès era exclusiu de la mare. La Valeria va pensar en tractar de calmar els ànims de la discussió però, tot i sentir una immediata empatia per la nena (si no volia ballar, per què obligar-la?), sabia que tan perillós era desacreditar la mare donant-li la raó a la nena, com posicionar-se en favor de la mare i perdre la confiança d’una possible alumna. El més prudent, doncs, era mantenir-se al marge. Va fer el gest d’entrar de nou a l’acadèmia i els va dir:

-Puc ajudar en alguna cosa?

La mare va mirar a la Valeria sense dir res, negant amb un gest del cap. La nena encara plorava però quan per fi es va veure alliberada, va córrer en direcció oposada a l’acadèmia, carrer amunt, perseguida per la seva mare. En aquell moment la Valeria va sentir una lleu pressió al pit, com un pes mal col·locat entre pulmó i pulmó. Va tancar la porta i va esperar uns instants al passadís que conduïa a les aules. Va escoltar aquella sensació, tractant de comprendre-la. No era tristesa, ni tampoc ansietat, ni tampoc s’assemblava a les sensacions que li produïen a l’estómac cap de les seves preocupacions habituals. Incapaç de trobar-li un significat, va atribuir aquella incomoditat a l’habitual acumulació de treball de les primeres setmanes de curs, i va entrar a l’aula per donar la primera classe del dia.

A la nit, quan van marxar totes les nenes, va recordar l’escena una altra vegada. El plor punyent i rebel de la nena contrastava amb la tossuderia dictatorial que impostaba la mare, una exigència manifestada en la brusquedat amb què tirava de la nena, que es regirava sense aconseguir alliberar-se. La Valeria va pensar en com de tossuda seria la voluntat d’aquella mare. Per una simple associació d’idees, va pensar aleshores en la Justine, la seva mare. En aquell moment va recordar, com si fes lliscar una sèrie de fotografies sobre la pantalla d’un telèfon, les eternes hores de pràctica amb ella al menjador de casa, la infinitat de consells tècnics fruit de la seva experiència, les anàlisis dels assaigs quan la recollia per portar-la a casa, o aquella expressió, barreja de dolçor i amenaça, amb que li repetia, subratllant amb el dit índex cada paraula:

– Assaig, assaig i assaig, filla, aquesta és la clau de l’èxit.

Sens dubte la Justine era la persona amb qui més temps va compartir la Valeria. La Justine havia estat també ballarina de jove i va perseverar en inculcar en la seva filla la disciplina necessària per formar una carrera. Després d’estudiar al Conservatori Superior de Dansa, la Valeria va ingressar a la Companyia Nacional de Ballet. Es va mantenir en la primera línia professional durant uns anys fins que, als trenta-quatre, va abandonar els escenaris i va obrir l’acadèmia. La imatge de l’altra mare, aquella que pretenia obligar la seva filla a ballar, es solapava en la seva ment amb la Justine. La Valeria es repetia aquella sentència ( “t’he dit que vull que aprenguis a ballar”) i ara no només li feia mal al pit, sinó que una espècie de vibració li crispava també l’estómac.

També el record de la nena resultava inquietant. La Valeria s’havia vist a si mateixa en infinitat de fotografies: amb set, amb vuit, amb deu anys, agafada de la mà de la seva mare. En aquestes fotografíes la Justine sempre dibuixava una expressió d’orgull a la cara, mentre els ulls de la petita Valeria quasi no comunicaven res, esmorteïts en la timidesa de la seva infància. La superposició d’imatges va ser, un altre cop, inevitable, i es va preguntar llavors quines diferències hi hauria entre ella i aquella nena. En aquell moment els pensaments van començar a espantar-la, i va encendre un cigarret, nerviosa. Com se li podia estar passant pel cap que aquella nena podria haver estat ella mateixa? Ximpleries, va dir-se, només estic pensant ximpleries, i va recollir les seves coses, va tancar l’acadèmia i es va dirigir cap a casa seva.

A la nit, però, va haver d’enfrontar-se novament a aquella escena. La seva imaginació insistia en recrear-la, tot i que ara canviava les protagonistes per ella i la Justine. Potser ella mateixa havia viscut aquesta escena i l’havia esborrat de la memòria? Pensar en aquella possibilitat augmentava la seva angoixa, així que va tractar de raonar. D’acord, pensava, la nena no volia ballar i s’havia resistit fins que s’havia sortit amb la seva. Però ella coneixia aquest procés: algunes nenes començaven per rebutjar les classes de dansa, però els seus motius eren febles. Solia tractar-se de vergonya o de la simple por a la novetat, perquè després s’acostumaven i els acabava agradant.

Malgrat els seus esforços, però, la inquietud al pit no desapareixia i la impedia dormir. Es va aixecar del llit i va sortir al balcó a observar la nit. No hi havia ningú als carrers i els fanals semblaven il·luminar amb desgana. Qui sóc?, es va preguntar aleshores. En quin moment em va consultar la meva mare si volia dedicar-me a la dansa? Cada vegada que li preguntaven per què havia triat aquell camí, es limitava a respondre que li agradava ballar, que sempre ho havia fet, que mai havia pensat en fer una altra cosa. Però ara dubtava de si mateixa. I si la dansa havia estat una imposició de la seva mare?

La idea era estranyament atractiva i encara que s’esforçava en recordar-se a si mateixa, li resultava impossible: va començar a ballar amb només cinc anys i no tenia gaires records de la seva infància anterior. Va analitzar aleshores la seva vida de manera global. Hauria triat la dansa si la decisió hagués depès exclusivament d’ella? Les hores d’insomni es van convertir aleshores en una ombra de dubtes, amb una sensació de desconcert que li estrenyia al pit. Es va plantejar fins i tot, per primera vegada en molt de temps, el seu futur a llarg termini. Què faria a partir d’ara? Es dedicaria a donar classes, a l’acadèmia, tota la seva vida?

No és fàcil revisar la trajectòria que un ha seguit i no ser capaç d’entreveure quin ha estat el motiu últim, quin serà el nostre pròxim objectiu, o quin sentit tenen els actes que realitzem. Els dubtes de la Valeria van fer trontollar els fonaments de la seva persona i el seu humor va canviar sobtadament. Va cancel·lar els esdeveniments del dissabte i va decidir viatjar fins a la capital. Posar distància era la seva manera d’aclarir les idees. Prendria el tren aquell mateix matí i passaria el cap de setmana a la ciutat on un dia va triomfar com a ballarina. Allà se sentia segura i lliure, i ser anònima entre tanta gent li proporcionaria l’espai idoni per escoltar les seves intuïcions.

Quan va sortir de l’estació, el sol estava en el seu màxim esplendor. Va passejar pel centre històric confonent-se amb els turistes, va comprar llibres d’art a la botiga del museu nacional i va menjar a les parades del nou parc que havien construït a la vora del riu. A la tarda va recórrer l’avinguda on es concentraven la majoria de teatres i es va entretenir a fotografiar els grans cartells de les obres que s’estrenaven. Perdre’s per la gran ciutat va funcionar com un bàlsam per les seves preocupacions però, a mesura que el cel enfosquia i la ciutat encenia les seves llums, altres pors la van afectar. La perspectiva de sopar sola en un dels restaurants per les vidrieres dels quals podia observar a parelles, famílies i grups d’amics, li va produir un pudor conegut: la vella vergonya a ser vista sola, a sentir-se vulnerable sense companyia. Va decidir aleshores comprar fruita i sopar a l’habitació de l’hotel. Després va sospesar la possibilitat d’anar-se’n al llit i llegir els llibres que havia comprat, però de seguida es va reprendre per la idea. Si havia anat fins allà era per airejar-se, per canviar d’energia i renovar el focus dels seus pensaments, així que després de dutxar-se, es va canviar de roba i va tornar a sortir al carrer.

Era dissabte a la nit i l’enrenou nocturn havia canviat el ritme de la ciutat. El torn dels sopars donava pas al de les copes i la majoria de gent que hi havia al carrer era jove. La Valeria va recordar aleshores que, a pocs carrers de distància, hi havia un local de música en viu. Quan hi va arribar, des de l’exterior del local s’escoltava el ritme i la melodia del que va reconèixer com una bossa-nova. Sobre els arpegis d’una guitarra subtil i melosa, una veu masculina cantava, segurament en portuguès. Novament, la idea d’estar sola en un lloc públic li va resultar una mica compromesa, encara que aquesta vegada era diferent. Fer-ho en un concert, barrejada entre el públic era més fàcil, menys exposat que fer-ho en un restaurant. La Valeria va pagar l’entrada, va demanar a la barra una beguda i es va apropar amb discreció a l’escenari.

Aquella nit va conèixer a en Ricardo. No era la primera vegada que en Ricardo tocava en aquell local, però avui estava més nerviós que de costum. Hi havia molta gent entre el públic i el format d’avui era més arriscat: en lloc de la seva banda habitual, avui només estaven a l’escenari ell i la seva guitarra.

La música d’en Ricardo va embolcallar a la Valeria en una vaga sensació d’estar flotant. En efecte, cantava en portuguès i l’aroma brasiler de les seves cançons combinava amb naturalitat amb la seva veu relaxada. La textura vaporosa d’aquella música va fer efecte en la sensibilitat de la Valeria, i va començar a ballar tímidament. Ballar, sempre m’ha agradat ballar, per què em preocupo tant?, pensava, mentre a poc a poc ho feia més desinhibida, veient com la resta del públic també s’animava.

Quan en Ricardo va percebre la presència de la Valeria, no va poder evitar un breu tremolor a la veu. En aquell moment anava a fer una pausa en el concert però, en veure-la ballar en un racó apartat al costat de l’amplificador de so, va decidir no fer-ho per poder seguir observant-la.

La Valeria es movia amb una harmonia prudent i delicada. Si ballar és una manera de fer l’amor, només mirant a la Valeria, en Ricardo se’n va enamorar. Va sentir aleshores com les lletres que sortien de la seva veu, i com els acords que proposaven els seus dits acariciant les cordes de la seva guitarra, tenien l’únic sentit d’induir el ball d’aquella dona, segurament introvertida, però d’una sensualitat irresistible. La resta del públic, l’escenari i els llums dels focus van desaparèixer en els ulls d’en Ricardo, que es va dedicar per complet a generar la música que inspirés a la Valeria.

Semblava que estigués tocant per a ella, perquè estava tocant per a ella.

Al seu torn la Valeria es va anar poc a poc embriagant d’aquell ritme dòcil i alegre, i es va deixar portar per moviments senzills. Li encantava improvisar: ballar segons els estímuls espontanis de la música i no en coreografies tancades, amb els passos estudiats, l’únic valor dels quals era realitzar-los a la perfecció. Una de les cançons va subratllar-li aleshores la sensació d’estar flotant. Desitjava que aquella cançó no acabés mai i quan ho va fer, va mirar a l’escenari per aplaudir. En aquell moment va creuar la seva mirada amb la d’en Ricardo, que l’observava encara admirat. Quan en Ricardo es va girar cap al públic per anunciar la següent cançó, la Valeria va somriure per a si mateixa. Per una vegada no era ella qui no podia aguantar la mirada d’algú.

El sentit del pas del temps és irònic i de vegades el seu humor és maliciós. El concert va durar una mica més de dues hores però als dos els va semblar que havia durat un minut. En acabar, en Ricardo va sentir un desig irrefrenable de conèixer a la Valeria. En veure que es dirigia cap a la sortida, va deixar la guitarra a l’escenari i, esquivant la gent que el felicitava, va arribar fins on era. Quan la va tenir al davant va sentir els batecs del seu cor com si fossin cops d’un bombo atrapat al seu pit.
-M’agradaria conèixer-te -li va dir.
La Valeria el va reconèixer, i després es va quedar un instant en silenci.
-A mi també -va dir, després de la pausa.
Sense dir-li res més, en Ricardo aleshores va entrar afanyat a recollir la seva guitarra mentre la Valeria l’esperava a l’exterior. Els altres locals del carrer acumulaven gent a les portes i terrasses, i les músiques que sortien d’ells es barrejaven entre elles. Quan en Ricardo va sortir del local es va acostar a Valeria i li va preguntar:
-Caminem?
No li hauria pogut proposar res millor. La Valeria va fer que sí amb el cap i tots dos van caminar en direcció al centre, com dos vells amics que tornen a casa sense cap pressa.

La conversa entre dos que desitgen conèixer-se pot ser sorprenentment profunda. El desig de captar l’essència de l’altre facilita la síntesi, mentre prenen importància altres detalls que no pertanyen al llenguatge. Mentre en Ricardo li explicava a la Valeria el recorregut que, després dels seus orígens al Brasil, la seva passió per la música li havia fet seguir, la Valeria pensava en que, amb aquell accent que tenia, semblava que cantés. Per la seva banda, mentre la Valeria resumia la història de la seva vida i la seva relació amb la dansa, en Ricardo observava dissimuladament la seva manera de caminar, pensant en que ho feia com si ballés.

Van arribar al vell pont del nucli antic i es van aturar a observar el riu, recolzats en els amples barrots de ferro. En aquell moment es va produir un llarg silenci. La Valeria va agrair que en Ricardo tolerés aquelles pauses, mentre ell reunia el valor per dir-li una cosa que feia estona que el neguitejava.
-Valeria -li va dir-. Tinc la sensació que tens l’ànima inquieta.
Ella el va mirar sorpresa, però es va mantenir en silenci. O bé en Ricardo tenia una intuïció especial, o bé els dubtes que arrossegava se li transparentaven massa mentre parlava. Va meditar aleshores si havia de seguir obrint-se a ell. Solia trigar molt a compartir les seves preocupacions i encara no havia parlat amb ningú sobre els seus recents dubtes. No obstant, va pressentir que en Ricardo era la persona indicada per fer-ho.
-No sé què fer amb la meva vida -va concedir per fi-. Tinc una estranya sospita que tot el que he fet a la meva vida no m’ha servit per a res.
Sobre l’aigua del riu resplendien els reflexos de les llums urbanes. La Valeria havia resumit en un parell de frases totes les seves inquietuds i ara sentia una inseguretat sobtada, no sabent, tampoc, si s’havia explicat del tot bé.
-Valeria -va dir en Ricardo.
-Què?
-Sabies que la resta no existeix?
La Valeria va arrufar les celles, estranyada. La resta no existeix? I això què tenia a veure ara? En Ricardo li va explicar aleshores que, abans de ser músic, al Brasil, era professor de Matemàtiques. Aquella confessió va sorprendre encara més a la Valeria, que no entenia el gir que la conversa estava prenent.
-L’única cosa que existeix és la suma -va sentenciar en Ricardo-. La resta és un artifici matemàtic, una invenció de l’ésser humà.
-Què vols dir? -va replicar Valeria, estupefacta.
En Ricardo va somriure. Mai hagués pensat que acabaria parlant-li de conceptes matemàtics a la dona per qui sentia tant de desig.
-L’operació de restar nombres, en realitat, no existeix. L’única operació veritable, l’única operació matemàtica genuïna que el cervell humà és capaç de realitzar és la suma. Totes les altres són invencions teòriques, creacions fictícies que se’n deriven d’ella.
La Valeria va arquejar novament les celles. Sempre havia pensat que les Matemàtiques eren una ciència freda, allunyada dels sentiments.
-No … No sé si t’entenc -va titubejar.
-Quan tu et preguntes quant són, per exemple, deu menys quatre, l’únic que fas és preguntar-te quant has de sumar-li a quatre perquè et doni deu. És a dir que, d’alguna manera, només estàs desfent una suma: fent-li una pregunta a la suma.
La Valeria el mirava atònita.
-M’explico? -va afegir Ricardo.
La Valeria s’esforçava en concentrar-se, però no era fàcil fer-ho mentre en Ricardo la mirava amb aquells ulls intensos, que ara lluïen una passió renovada. Davant del silenci de la Valeria, en Ricardo va buscar unes altres paraules:
-La resta és una operació inventada. Restar no és més que desfer una suma. La suma no només és l’origen de totes les altres operacions, sinó que és l’únic càlcul veritable que existeix, l’única operació innata de les nostres ments. Matemàticament parlant, en realitat només sabem afegir: només sabem sumar.
Les paraules d’en Ricardo van començar a cobrar sentit per la Valeria. Inconscientment, com si en busqués confirmació, va repetir:
-Restar és desfer una suma.
-Exacte! -va dir en Ricardo, aixecant un dit fingint una còmica importància-. La resta no existeix!
El canvi de to va divertir a la Valeria, que reia de la solemnitat que en Ricardo simulava.
-La resta no existeix! -va repetir, entre rialles.
-Passa el mateix amb la multiplicació -va prosseguir en Ricardo-. Multiplicar és encadenar sumes, oi? Quan et preguntes quant val tres per quatre, l’únic que fas és sumar tres a si mateix quatre vegades, no és així? Fixa’t bé: la multiplicació tampoc existeix!
En Ricardo acompanyava els seus gestos amb creixent exageració. Va continuar explicant-li que, així com la resta és només una inversió de la suma i la multiplicació un encadenament de sumes, de la mateixa manera, la divisió era la inversió de la multiplicació, la potència (allò d’elevar un nombre a un altre, recordes?, va puntualitzar) era al seu torn una encadenament de multiplicacions, i fins i tot les arrels (o els famosos logaritmes) eren només preguntes relacionades amb el producte i, per tant, també, derivades de la suma.
-És a dir que, en essència -va concloure en Ricardo-, l’única operació real de l’ésser humà és la suma.
La Valeria l’escoltava atentament però quan en Ricardo va pronunciar la paraula logaritme, va fingir una expressió d’espant, recordant els horribles professors que havia tingut de jove.
-Tant de bo t’hagués tingut a tu de profe de mates.
En Ricardo va somriure. Es va adonar aleshores que, mentre parlava, s’havia deixat portar per aquell vell apassionament per les matemàtiques que havia deixat de banda anys enrere. Va decidir dedicar-se completament a la música perquè era la seva autèntica passió, però les classes de Matemàtiques mai li havien desagradat. Després d’una pausa, va seguir parlant en un to més íntim.
-El que et vull dir, Valeria, és que tot el que fem a les nostres vides és sumar. No podem pensar que res del que hem fet representa una resta, i ens treu valor, o significat. Tot el que fas en la teva vida suma: afegeix valor a la teva existència. Tot aquest passat acumulat, totes aquestes experiències sumades són el que ens conforma.
-El nostre passat no ens resta res -va afegir-, perquè només sabem sumar.
Ricardo va tancar el cercle del seu raonament alçant les mans cap al cel.
-Si les mateixes matemàtiques ho demostren!
La Valeria va tornar a riure, però va comprendre la intenció d’en Ricardo. Potser tenia raó. Potser tots els seus dubtes eren estèrils i no valia la pena mirar al seu passat com si no hagués servit de res o, com deia ell, com si li hagués restat res. Quin sentit tenia plantejar-se si la dansa va ser una imposició de la seva mare? Analitzar el passat era absurd si era impossible canviar-lo i, de tota manera, l’havia portat fins on era ara. Potser les coses ja no eren com feia uns anys, o potser era fins i tot era el moment de canviar de rumb, però això no volia dir que tot el que havia viscut era un temps perdut, o restat.

La Valeria va veure una vegada més la seva vida com un seguit de fotografies. Les hores d’assajos, les de conservatori, els espectacles al teatre, l’acadèmia, les nenes, fins i tot el concert d’en Ricardo, o aquella conversa recolzats en el pont de ferro. Pretendre que aquella terrible escena entre mare i filla tenia alguna cosa a veure amb ella havia estat un rampell sense sentit. A ella li agradava ballar i encara que la seva carrera en el món de la dansa hagués estat un temps dur i de complicacions, el fet que mai s’hagués plantejat fer una altra cosa, parlava per si sol.

Va precebre aleshores com li desapareixia del pit aquella estranya sensació. L’alliberament va ser sobtat: ara la novetat era no sentir res allà. En aquell moment es va sentir alleujada, com si presenciés una victòria del pensament. És clar que sí, es va repetir. Prou de pors sobre el futur, prou de dubtes sobre el passat. L’acadèmia era la seva manera de guanyar-se la vida i ella era feliç fent classes a les nenes. Fos quin fos el motiu últim, el seu passat era una sèrie de sumes que l’havien portat fins al present i pensar en ell com si fos una resta, com deia en Ricard, era absurd.
-L´única operació veritable és la suma -va dir aleshores, definitivament convençuda.
-L’únic sentit de la vida és cap endavant -va afegir en Ricardo.
Els dos van somriure i, instintivament, es van girar l’un cap a l’altre. La brisa va desordenar uns flocs de cabell sobre el rostre d’ella: ell va empassar saliva i va parpellejar.
Es van mirar com si volguessin besar-se, perquè volien besar-se.
-La resta no existeix -va sospirar la Valeria, tot just abans de sentir en els seus llavis els d’en Ricardo.

Anuncis

Una resposta a “La resta no existeix

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s