La teoria d’en Claudio

quadratmc3a0gic

La nit és plena de personatges estranys, alguns d’ells capaços d’inspirar teories curioses.


L’Eloi, en Quim i jo estudiàvem a la mateixa facultat. L’Eloi és de Vila-seca i jo de Tarragona (l’una a quinze quilòmetres de l’altra) i, encara que no ens coneixíem, va resultar que teníem algun conegut en comú. Per la seva banda, en Quim era el barceloní del trident, el veritable autòcton de la ciutat. Els tres anàvem a classe a l’edifici històric de la Plaça Universitat, però en Quim i jo ho fèiem al pati de ciències, i l’Eloi al de lletres. L’Eloi va començar la carrera amb en Quim i amb mi, però molt aviat va quedar clar que no li interessaven les matemàtiques, o almenys no tant com la literatura. Encara recordo com, mentre preníem una cervesa en un bar del carrer Viladomat, badallava amb patiment escoltant-me celebrar les increïbles fites d’abstracció que assolien els teoremes de la lògica universal, o les altisonants extravagàncies del doctor Gerald Welters, un dels meus professors favorits. La seva passió, en canvi, renaixia en qüestió de segons quan li tocava a ell parlar-me d’en Leopoldo María Panero, de l’Antonin Artaud, o de Cesare Pavese. Gil de Biedma, Goytisolo, Gimferrer, o Fonollosa són gustos literaris que li dec a ell.

En Quim i jo, més quadriculats en l’aspecte acadèmic, compartíem el gust per la matemàtica més teòrica, però gaudíem sempre de la dialèctica de l’Eloi, i ens deixàvem portar per les seves arrencades literàries, com aquella vegada que, al bar Marsella del barri gòtic, bevíem absenta de la suposada manera tradicional (col·locant sobre una cullera un terròs de sucre i desfent-lo a poc a poc abocant-li aigua), i recitàvem poemes de Baudelaire, tot i no entendre gairebé res del que estàvem llegint.

Quan vaig acabar la carrera vaig anar a viure a Anglaterra, i la nit abans de fer-ho, en Quim es va acomiadar dient-me que ell sempre seria el barceloní de la meva vida. La seva afirmació continua inqüestionable (tot i que ara viu a Madrid), i el record de la nostra amistat es barreja en la meva memòria amb la inacabable sèrie de llocs per on compartíem inquietuds i converses, en aquells anys en que encara li donàvem forma a la nostra personalitat.

Hi havia uns quants bars que solíem freqüentar. En Quim, l’Eloi, jo i qui s’afegís en aquell moment, ens preníem una o dues cerveses allà mateix, a prop de la facultat. Però si la nit era propícia, aleshores baixàvem pel carrer Tallers i començàvem la ruta. Sortíem a deshora, a contrapeu, quan ningú no ho feia. Les nits universitàries dels dijous eren massa òbvies i els caps de setmana jo baixava a Tarragona, així que posàvem en risc les classes de les primeres hores del dia següent sortint un dimecres, un dimarts, o un diumenge. A vegades també m’afegia a ells en les seves sessions de filmoteca per veure una mena de pel·lícules que, sovint, m’avorrien moltíssim. Tot i així jo m’esforçava en no desentonar amb el seu nivell cinèfil, i vaig arribar fins i tot a apuntar-me amb ells a un cicle de cinema i literatura que impartia en Jordi Llobet.

La millor part venia després. Anàvem al Bahía, al Cangrejo, al London, o als bars de prop de la Plaça Reial i de la Rambla del Raval, i encara que de vegades acabéssim a la Paloma, a l’Aurora o a la Tintoreria, el nostre final de ruta favorit era el Kentucky. El Kentucky era un bar estret i llarg, decorat com un vell submarí nord-americà. El local s’omplia molt per sobre de les seves possibilitats i la proximitat física era tan intensa, que era gairebé obligat parlar amb qualsevol. El local tenia, a més, una aura bohèmia especial, i aquesta obligada proximitat s’estenia fins l’àmbit emocional, de manera que tothom s’avenia al joc d’intercanvis aleatoris de conversa, un esport en el qual, per descomptat, tots tres participàvem encantats.

Les nits al Kentucky eren això, conèixer gent i parlar. Parlar, compartir, divagar i sovint fins i tot delirar, ja que hi havia també una mena de codi pel qual es tractava sempre d’explorar, de no caure en els llocs comuns, d’a veure qui la diu més grossa. No puc enumerar aquí (ni per espai, ni per memòria) l’extensa varietat de personatges que vam conèixer, de converses, d’aprenentatges, de punts de vista que vam arribar a investigar. Però de tots els personatges trencats o extravagants o simplement curiosos amb qui em vaig creuar durant aquella època, n’hi ha un del qual encara me’n recordo.

Es deia Claudio. En Claudio complia tots els requisits d’un dels estereotips més tronats d’aquella època: era argentí, actor, i treballava de cambrer al Born. No recordo quina va ser la nit exacta en què el vaig conèixer, el que és segur és que va ser al Kentucky.

Encara ara, quan explico que sóc matemàtic, rebo el mateix catàleg de reaccions, suposo que passa en tots els àmbits. Ets músic? Jo tocava la flauta a tercer de primària. Ets català? Jo vaig passar un estiu a Palamós fa set anys. Ets matemàtic? La meva professora de l’institut me les va fer odiar. Aquella nit, en canvi, vaig percebre en el to d’en Claudio una subtilesa diferent. Quan va saber que jo era estudiant de Matemàtiques, va arquejar una cella i va dir:

-Matemàtiques? Molt bé.

I així, sense més connexions, va afegir:

-La vida és un nombre.

Ho va dir amb un neguit molt particular, com si li fes mal reconèixer-ho o com si m’expressés el seu condol per pertànyer a l’univers que donava resposta a una veritat que el turmentava. En aquella època, he de confessar-ho, jo era un apassionat de les matemàtiques. Anava a classe amb veritable il·lusió per aprendre abstraccions noves, i prenia apunts com un boig tractant de registrar els comentaris que deien en veu alta els professors (i que em semblaven molt més interessants que els que escrivien a la pissarra). Celebrava gairebé amb eufòria quan apareixia per primera vegada la definició formal d’un concepte clàssic, o m’emocionava quan després de dos mesos de construcció teòrica, demostràvem un teorema profund i de molt dubtosa utilitat. Generalment, la mateixa tarda després de les classes, anava a la biblioteca i passava a net els apunts de les meves assignatures preferides, i quan acabava em quedava mirant l’espai en blanc de després de l’última línia, preguntant-me, intrigat, “i demà, què explicaran? “.

Com totes les passions, aquell fervor acadèmic va migrar cap a un altre lloc menys intens, però en aquell moment recordo que el comentari d’en Claudio va captar la meva atenció. Li vaig preguntar:

-A què et refereixes?

L’expressió d’en Claudio aleshores va canviar. A vegades succeïa això, la diversió consistia en la improvisació verbal, i demanar explicacions entorpia la creativitat retòrica. El seu rostre va abandonar el gest atribolat, com si jo hagués trencat l’encanteri d’una genialitat el valor del qual residia en la seva ambigüitat, i gairebé amb decepció, em va concedir:

-Som un nombre, cadascun de nosaltres som un nombre.

No sé com vaig respondre en aquell moment. Algú més va intervenir i el debat va derivar cap a alguns tòpics, com que tots serem algun dia codis de barres i coses per l’estil. La nit es va perdre en els seus habituals deliris i jo m’oblidaria d’aquell comentari però, la setmana següent, em vaig trobar pensant en les paraules d’en Claudio amb certa preocupació.

Un dels errors habituals és assignar als matemàtics una immediata solvència en matèria de nombres, mentre en els estudis només s’hi veuen lletres i abstraccions formals. Tot i així, tots som un nombre era una sentència tan senzilla, gairebé ingènua, però tan global, tan sospitosa d’amagar alguna genialitat, que no vaig poder evitar plantejar-me una sèrie de preguntes que, en aquell moment, em va semblar que podien representar el nucli de una dissertació decent.

Que tots som un nombre és una afirmació maldestra, gairebé grollera. Però amb la deguda combinació de fantasia i rigor matemàtic, el debat podria generar contingut vàlid. En primer lloc, som tots sempre el mateix nombre? O anem canviant de nombre? Pot doncs haver-hi dues persones amb el mateix nombre?

En aquella època jo vivia a Collblanc, i per les tardes repassava els apunts a la biblioteca de la facultat de Filosofia, darrere del Camp Nou. Més d’una tarda, en lloc de dedicar-me a les assignatures que menys m’agradaven (les del departament d’Anàlisi i Matemàtica aplicada), preferia jugar a crear teories noves, desitjós d’exercir com a matemàtic. La que vaig titular com La teoria den Claudio va ser una d’aquelles provatures. D’unes poques definicions bàsiques de la teoria de nombres vaig trobar exemples tendres, gairebé infantils, com les dels nombres amics (aquelles parelles de nombres, la suma dels divisors propis d’un dels quals resulta ser l’altre, i viceversa), els nombres perfectes (aquells que la suma dels divisors propis resulta ser el propi nombre), i fins i tot els nombres narcisistes (aquells que la suma dels divisors propis -elevats al nombre de dígits- resulta ser el propi nombre). Relacionar la psicologia o les relacions socials amb les matemàtiques, no hi havia doncs un bon terreny per explorar?

Suposo que la ingenuïtat i l’absència de preocupacions greus generen aquest tipus d’inquietuds, sovint improductives. Però què és la ment, sinó una coral d’idees improductives, de les quals un pot estirar el fil, obtenint-ne un plaer que s’assembla molt a l’artístic? Quan recordo aquells anys, ho faig amb tendresa per la llibertat dels meus pensaments, per aquell jove apassionament per les matemàtiques. Les meves rutines consistien en anar a la universitat pel matí, estudiar a la tarda i sortir per les nits. Encara ara em sorprèn quan els meus alumnes es queixen de la duresa que hi troben a la vida d’estudiant. Ocupar la ment aprenent i relaxar-la divertint-se: què pot haver millor que això?

Anys després no conservo cap de les notes que vaig prendre sobre la teoria d’en Claudio. He descartat definitivament inventar matemàtiques noves, però m’agrada sembrar en els adolescents petites llavors de creativitat. Fa poc, en una classe, vaig llançar una pregunta al grup.

-Si tots som un nombre, aleshores què? -els vaig proposar.

Els alumnes estan acostumats a interaccions amb els professors que més aviat semblen partits de ping-pong.

-Quin és el resultat? -se’ls pregunta, en un moment donat.

-Tal cosa?

-No.

-Tal altra?

-Tampoc.

-Tal altra?

-Correcte!

I final del partit. Però quan tenen l’espai per expressar-se, la seva imaginació és magnífica. Suggerir-los qüestions ambigües resulta aleshores d’allò més divertit. Si cadascun de nosaltres tenim assignat un nombre, llavors, quin sentit tindria que un nombre fos més gran que un altre? Quina part de nosaltres correspondria a la part sencera, i quina a la part decimal? Quins trets de la psicologia humana explicarien que alguns nombres siguin racionals, i altres irracionals? O que un nombre fos periòdic? I els negatius, qui són? I les arrels, de qui ho són?

Potser la fantasia i les matemàtiques són massa antagòniques, o potser el dia a dia ens enfosqueix la creativitat amb les seves formes estructurades. M’imagino que, de la mateixa manera que fan els meus alumnes quan surten al pati o se’n van a casa, jo oblidaria les conjectures sobre la teoria d’en Claudio perquè hauria d’estudiar per algun examen. El temps s’encarrega sempre de passar pàgina. Per sort, però, l’amistat amb en Quim i amb l’Eloi continua viva, i encara que l’Eloi viu als Estats Units, ens veiem una o dues vegades l’any. No tinc absolutament cap idea de què se’n ha fet d’en Claudio. No tinc, tampoc, excessiva malenconia d’aquella època. Som animals de costums i tornar al passat acaba sent un exercici antinatural. Aquestes paraules, però, són la meva manera de confessar un desig que ha quedat sense resoldre. Per algun motiu, em resisteixo a tancar el guió de la meva relació amb la teoria d’en Claudio. Em costa imaginar-me a mi mateix, és cert, treballant seriosament en la teoria. A més, mai vaig ser un matemàtic brillant. Però tinc l’esperança que algú, algun dia, s’atreveixi a trobar-li un nou enfocament. Potser inclús ja hi ha un grapat d’enllaços a internet, i jo ni tan sols me n’he assabentat. Però qui sap, potser hi ha també algú, allà a fora, capaç de demostrar-li al món que no és tan esbojarrat pretendre fusionar la fantasia, la creativitat i les matemàtiques.

Anuncis

Una resposta a “La teoria d’en Claudio

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s