L’idil·li més abstracte mai pensat

woman_in_graphic

En Marcial i els seus pensaments, en Marcial i les seves fantasies matemàtiques. En Marcial i en Jorge Luís Borges.


En Marcial seu a la taula del seu estudi, i observa la pluja a través de la finestra. El quadre és gris. Els raigs de gotes fustiguen els bassals i no es veu a ningú pel carrer, només algun cotxe amb els fars encesos. No està malament, pensa. En Marcial viu sol i els dies de pluja li agraden, són bon context per a la reflexió. Descartada qualsevol possibilitat de sortir al carrer, el dia es presenta doncs íntim, literari. Cap de les lectures que té començades el motiva prou, així que s’inclina per escriure. Abans, però, sap que s’ho ha de pensar bé. Coneix bé els seus mecanismes, la seva litúrgia creativa. Si no pensa bé sobre què escriurà, és molt probable que perdi el fil, o que no trobi cap.

En Marcial i els seus pensaments. A en Marcial li agrada pensar, de vegades creu que massa. Pensa molt, més del que llegeix o escriu. Deixant d’un costat l’adequació dels seus pensaments, la seva utilitat o optimisme, en Marcial troba un delit pausat i estimulant quan explora els camins que la ment amaga. Hi ha vegades, és veritat, que s’ha perdut en terrenys confosos, en bifurcacions que es multipliquen com fractals. Però avui percep una intuïció clara. El somni d’ahir a la nit és encara vívid i sap que no podrà ignorar-lo. Uns llavis molt fins el besaven llargament. Unes mitges negres, un vestit curt i cenyit l’embolcallaven en sensualitat. Per tota la pell li ha quedat un registre massa agradable, un erotisme irrecusable. En Marcial és, a més, un romàntic empedreït. Quan no està enamorat està desitjant enamorar-se, així que no és cap sorpresa que avui, un dia plujós i literari de desembre, decideixi que pensarà sobre l’amor.

Les possibilitats són moltes, potser masses. D’un primer catàleg d’exploracions obté de seguida una prudència amenaçant: qui molt abraça poc estreny. Serà millor centrar-se, pensa. Dos, tres idees després i un parell de buits més tard, en Marcial escolta un lema que li encaixa, un títol de cançó desenvolupable. Amors mentals, pensa, amors abstractes com el d’ahir a la nit.

En Marcial i els dies plujosos, en Marcial i el somni teòric. En Marcial, també, i les greus contradiccions? Així és, i una primera rèplica ho posa tot en dubte. Amors mentals?, es qüestiona. La dualitat raó-sentiment, ¿no ha estat ja massa tractada? Però aleshores en Marcial i la temeritat de la ignorància, en Marcial i la cerca de l’originalitat. Dos conceptes així de distants, així de confusos, no podrien convergir en un nivell inaudit?

En Marcial i el seu anhel de grandesa. El més gran possible, el de més amunt, la conjectura cap el màxim. Alhora que el cafè comença a fer-li efecte, li neix un pressentiment. Hi deu haver una mena de cim, es diu, un punt real però inaprehensible, com el límit d’una successió infinita. Malauradament el quadre de fora continua gris, la pluja sembla un motor de fons, i ell ha arribat a un carreró sense sortida. Però aleshores en Marcial i els seus amics imaginaris, en Marcial i els seus escriptors bandera. De tots ells, què diria en Jorge Luís Borges? A l’autor de La Biblioteca de Babel, o d’El jardí dels senders que es bifurquen, no li interessaria un esborrany d’assaig com el seu?

I aleshores, per fi, en Marcial i un diàleg inventat:

-Li proposo, don Jorge Luís, el romanç més abstracte mai pensat.

El rostre arrugat del vell l’examinaria darrere de les ulleres. El gran Borges, què li diria? Fàcil de predir, pensa. Una marea ràpida de coneixement, una teranyina flotant d’erudició, això rebria. En Borges descriuria -potser en part, inventada- una minuciosa llista de referències, una allau d’autors i d’obres, creuades entre elles, i que revelarien qui sap quina conclusió, tancant el tema amb elegància.

Però aleshores en Marcial i la seva protesta, en Marcial i el seu desig d’alterar al savi:

Don Jorge Luís, jo li proposo una idea nova, un romanç sobre el qual no s’ha escrit mai.

Sí, això li diria. Poc li importa a en Marcial la pluja, ara que sent el fervor de les idees pròpies. En Borges l’escoltaria, sens dubte, preparant-se un mat a poc a poc. Però no tindria cap dificultat en seguir-lo. Coneix les teories de Cantor, les paradoxes de Russell, comprendria de seguida les seves matemàtiques d’institut. Per començar, li explicaria que tota equació amb dues variables representa una corba del pla i que, així mateix, tota corba del pla té una equació que la descriu. En aquesta conformitat entre expressions que inclouen lletres i símbols, i les guerxes línies que es dobleguen sobre un pla, en Marcial assenyalaria un primer contacte entre dos amants: l’amant Àlgebra i l’amant Geometria.

-Li proposo, senyor Borges, el romanç més abstracte mai pensat.

Les idees d’en Marcial, acumulades en algun lloc de la seva memòria, brollarien aleshores per si soles, desordenades.

-Una equació lineal amb tres incògnites és un pla en l’espai, i si l’equació no és lineal, dóna peu a una superfície amb curvatura. L’esfera, la forma d’un cor o d’una cadira de muntar a cavall tenen també la seva expressió algebraica, la seva fórmula definitòria.

-Rectangles inscrits en d’altres rectangles -prosseguiria- expliquen també identitats notables, igual que els secrets de la trigonometria (la geometria dels triangles) s’expressen mitjançant l’àlgebra, per no parlar dels propis nombres, que es col·loquen en un ordre algebraic sobre la recta real, la dama d’honor de les coordenades geomètriques.

-Comprèn, don Jorge Luís, a on vull anar a parar?

Davant del silenci expectant del geni, concentrat en el seu rol d’oient, en Marcial afegiria:

-Però encara hi ha més exemples, senyor Borges, i estic segur que me’n deixaré molts. Fixeu-vos també com les magnituds proporcionals i les figures semblants s’entrellacen, així com ho fan les simetries i determinades funcions. De fórmules algebraiques i de representacions geomètriques, don Jorge Luís, d’això li estic parlant. D’ànimes bessones, de versions diferents d’una mateixa sensibilitat, acoblades en la seva profunditat.

En Marcial i les seves fantasies matemàtiques, en Marcial i els seus actors inventats. En aquest moment, en l’expressió d’en Borges hi hauria aprovació, o almenys això s’imagina en Marcial. En Borges es mantindria, això sí, en un silenci obstinat, com si li cedís l’espai per tancar un cercle.

-Tota fórmula algebraica té una representació geomètrica, i tot objecte geomètric té una formulació algebraica.

En Marcial adoptaria aleshores el to de qui descobreix un secret a un nen, i afegiria:

-De l’idil·li matemàtic que hi ha entre el Àlgebra i la Geometria, li estic parlant, senyor Borges, de l’idil·li més abstracte mai pensat.

Per fi, arribats a aquest punt, la veu del mestre intervindria. De sobte vivaç, el geni confirmaria:

-Les sumes estenen espais, les restes troben translacions, i els productes dibuixen volums. L’arrel quadrada d’una àrea resol el seu costat, els impossibles nombres complexos resulten ser vectors del pla, i algunes matrius expressen girs helicoïdals.

-Sí -concediria en Borges-. Els exemples són interminables.

Però després d’això en Marcial i els seus paranys, en Marcial i els seus propis desafiaments, perquè aleshores en Borges, després d’una pausa meditativa, el posaria a prova:

-De tota manera, Marcial, estàvem parlant d’amor. On veus tu l’amor entre l’Àlgebra i la Geometria? Com pots veure amor en les Matemàtiques?

I aleshores en Marcial i el seu moment de glòria, en Marcial i el seu minut d’or:

-Si la més exhaustiva de les connexions, si el més complet enllaçar de dues ànimes (la comprensió de la una tan reflectida en la de l’altra), si la seva gloriosa sublimació conjunta (idil·li del qual es desprenen tants significats, tantes realitats i belleses), si tot això no és amor, aleshores, don Jorge Luís, quina altra cosa podria ser-ho?

En Marcial vacil·la uns instants. Parlar-li d’aquesta manera a en Borges? Apareixen de sobte inseguretats. La solitud és bon espai creatiu, però no té miralls per a la discussió. Tindrà algun sentit tot el que ha estat pensant? En Marcial ha acabat de formular la seva hipòtesi i la sensació és dolça, tot i que ara, de sobte, també és trista. S’adona amb sorpresa (tan real era el seu grau de fantasia) que la cara, la veu i la presència d’en Borges no eren enlloc més que en el seu cap, i que acaben de marxar d’ella, igual que els núvols del cel, que ja se’n van cap a una altra banda.

És doncs aquí on es dissipen les idees d’en Marcial, entre les línies d’aquest relat. En Borges se n’ha anat i el soroll de pluja també ha cessat. Que l’idil·li més abstracte mai pensat el protagonitzin l’Àlgebra i la Geometria, de sobte no té cap pes sobre el seu escriptori. Deuen ser en Marcial i els somnis després dels somnis, perquè les seves paraules són ara absorbides pels mateixos llavis d’ahir a la nit, en un nou petó, continuació de l’altre. La pena és que ja no fan l’amor, ni s’estimen en un ball impossible i deliciós. Per un moment en Marcial i les tènues decepcions, en Marcial i els riscos de la calma. Però aleshores, al carrer, un parell de nens passegen un gos molt negre i nerviós. I alguna cosa s’activa en el cos de Marcial. Passaran aviat aquestes hores, i ell no voldrà oblidar-se’n. Per això escriu una última frase:

Si l’Àlgebra i la Geometria ballessin, escriu, si expressessin en art el degut homenatge que el seu idil·li mereix, la música de fons serien les Matemàtiques.

En Marcial es rellegeix i somriu. La veritat és que hi ha dies que té idees francament descabellades. La única cosa que el consola és somiar que, almenys, en Jorge Luís Borges les apreciaria.

Anuncis

Una resposta a “L’idil·li més abstracte mai pensat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s