Densitat d’un passeig

paseo

En aquest relat el protagonista estableix una mena de simetria pròpia entre dues de les activitats més antigues de la humanitat: caminar i comptar.


Per a mi caminar és un exercici numèric, un pacte aritmètic amb la meva intimitat. Em desperto, posem, un dissabte al matí, i tot i haver dormit poc, esmorzo amb certa velocitat perquè sé que avui és dia de caminar (el matí és propici, escriuria en Goytisolo). Visc molt a prop de la mar, de manera que de seguida sóc en un primer pla marítim, i em deixo absorbir pel seu magnetisme. El mediterrani és humil, però també espectacular. Mentre el mar reflecteix en les seves llums els raigs solars, decideixo quina direcció em ve de gust prendre. Trasnpiro un benestar intern absolut, així que qualsevol decisió em sembla bona. I aleshores camino. Camino, i compto.

Ja ho sé, sóc massa racional en els meus sistemes, massa matemàtic quan penso. Però sóc, també ho sé, l’últim amo de les meves deliris, l’únic apte per a dirigir-los. Allò que sóc quan ningú em veu, allò que sento quan ningú m’escolta, allò que tot just podré plasmar aquí: tot això viu dins meu, i ja és hora d’enorgullir-me’n. Si per a mi caminar és un recompte algebraic, un joc on jugo amb la curiositat d’un nen, ¿per què amagar-ho? Per què no maquillar-ho una mica i vestir-lo, sense més, de literatura?

Camino comptant, compto mentre camino, això faig. En primer lloc, posposo l’habitual debat sobre l’ús del zero. Qui dels dos, Russell o Peano, em mirarà amb desdeny quan els digui això? Perquè jo m’inclino per començar amb l’u. L’u és el primer número, la primera pedra del camí i el seu moment és especial. Quin de tots els pensaments, les emocions o instints que m’omplen l’ànima serà el primer en sortir a escena?

Probablement els teus ulls, les teves mitges llunes somrients, brillants des de molt endins. Però aleshores el meu recompte seguirà, i a cada nova imatge li associaré un nombre, i a mesura que flueixin pel meu cap, que surin puríssimes com injeccions aèries, aniré donant passos mentre les numero, mentre les etiqueto comptant-les, i les deixo passar, una a una, una altra després d’una altra, fins a la següent, i després la següent de la següent.

En realitat és fàcil. És com comptar ovelles per adormir-se, però amb cada idea, amb cada llampec sobtat de la ment. U, els teus ulls brillants i somrients, dos, una frase tallada que no recordo, tres, detalls imprecisos de la platja, quatre, anhels i somnis d’una nit futura, sis, la senzillesa dels teus llavis, nou, ressons gastats de discussions internes .

Es pot observar que el procés és arrítmic i irregular. Camino comptant però perdo el compte, de la mateixa manera que perdo el fil del que penso i del que sento. Vint-i-un, un propòsit reinventat, vint-i-tres, la sorprenent solidesa de l’esperança, trenta, un nou enfocament a un vell assumpte familiar, quaranta-un, ressons d’humor recordats d’anit. El recompte és equívoc i sol no coincidir amb el nombre de passos que dono. M’oblido de nombres, en repeteixo d’altres. La velocitat és també molt variable, i de vegades arribo a vint idees quan no he donat més de deu passos, o em pren més de sis passos progressar d’una idea cap a la següent.

Però no només la disparitat de correspondències converteix el passeig en una experiència numèrica. Quan penso en coses que tenen a veure amb el passat, imagino que al nombre assignat li correspon un signe negatiu. La identificació és òbvia: nombres positius per al futur, negatius per al passat. Menys tres, els nervis viscuts en aquella cantonada memorable, menys deu, una banda de swing en directe, menys cent, la inquietant calma just abans de la tempesta.

Amb el joc així establert, en els meus recomptes proposo un nombre per a cada idea, sense jutjar-la ni entretenir-me en ella. El passeig lleuger d’imatges que circulen per la ment es converteix aleshores en una simetria oscil·lant entre el que succeeix entorn els meus peus, al voltant meu, i el que em passa pel cap durant el passeig. Aquesta simetria és bonica, és paral·lela i és dinàmica, però no sempre resulta lleugera. De vegades hi ha pous sense fons, forats negres del pensament. Quan el cervell (ja ho sé: el culpo a ell quan fracassem), s’aferra obstinat a un determinat moment, una imatge o pensament, aleshores, per un moment, l’innocent llaç numèric es converteix en una espiral concèntrica, en un bucle esmorteït capaç d’explorar matisos diferents però dins d’un recorregut molt petit. Cent dotze, aquest mar és blau, cent dotze coma cinc, però també és verd, cent dotze coma sis, és més verd que blau, cent dotze coma set, o potser és més blau que verd, cent dotze coma seixanta-cinc, no sé és més blau verdós o verd blavós … etcètera.

Demano perdó per l’estupidesa de l’exemple, però imagino que se’m comprèn. Aquest tipus de recomptes és el menys agraït, però jo li he trobat un enfocament satisfactori. No és difícil predir-lo: si els pensaments futurs són els números positius, i els passats els negatius, els pensaments recurrents, dividits, entretallats però precisos… han de ser els nombres racionals. És a dir, les fraccions.

Ah, quina sorprenent bellesa sorgeix aleshores amb tot allò que tan cruelment haviem anomenat obsessions. Les fraccions, diferents entre si però tan properes com un desitgi, representen la capacitat humana per arribar al més fons de les seves profunditats. L’infinitessimal, l’infinitament petit apareix llavors com una llum inesperada que desemmascara els més foscos embulls mentals. El recompte, en aquest cas, s’assembla molt a un ritme sincopat i ràpid que assigna fraccions cada vegada més petites, de sons aguts cada cop més precisos, apropant tots aquests pensaments cap a alguna mena de límit on deixaran de ser audibles.

Al cap i a la fi, entre tot parell de nombres reals és possible trobar-ne un de racional o, com afirma la propietat, Q és dens en R. La profunditat és, per tant, il·limitada, i si els bucles fraccionaris acaben per esvair-se, és perquè el passeig és apressat per la seva vitalitat, el ritme del paisatge imposa el seu progrés, i el camí torna per si sol cap als senders plàcids de l’aritmètica.

Com és natural, també al passeig li arriba el moment d’acabar. Jo identifico aquest instant amb el número zero. Els positius, els negatius i les fraccions desemboquen en el zero: la més diàfana de les paus, la més absoluta consciència del moment present.

No podia ser d’una altra manera. Si pensar en el futur produeix ansietat, i en el passat malenconia, el zero és la clau de la felicitat, i per això me’l reservo per al final. El pacte aritmètic amb la meva intimitat em condueix inexorablement a l’origen i la fi de tots els números, a un lloc gairebé tan equívoc com l’infinit, però tan màgic i esperançador com ell. En aquest moment de vacuïtat satisfeta, en aquesta baixada a la realitat geomètrica, percebo amb claredat com la vida que estic vivint, el veritable recompte al qual m’he dedicat des que vaig néixer, m’ofereix els seus nombres perquè els visqui, perquè els enumeri i em perdi en ells, els explori, i viatgi a través seu com si fos un punt de coordenades mòbils que es desplaça lliure pels seus espais numèrics.

Anuncis

Una resposta a “Densitat d’un passeig

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s