Jandro, Hegel i les Matemàtiques

mobius1

Les Matemàtiques poden fer-nos dubtar d’idees que tenim molt assimilades. En aquesta història, la banda de Moebius i la botella de Klein funcionen com a desencadenants pel neixement d’aquests dubtes.


Vaig conèixer a en Jandro a La Penúltima, un bar de heavies i rockers que hi havia a Tarragona. Després de dir-se La Penúltima, el bar es va convertir en el Club Sense Nom, i després d’això, uns quants el vam anomenar Club Sense Sostre, perquè tot i que ja havia tancat definitivament, seguíem reunint-nos a la seva terrassa abandonada, sense un mal sostre sota el que aixoplugar-nos.

A La Penúltima va ser on, per primera vegada, vaig veure tocar a una banda en directe. En Jandro era el guitarrista d’aquella banda. Només tindria vint-i-pocs anys però ja anava pel món amb aquest caminar de bohemi que està de tornada de tot, que arrossega els peus com si anés cansat, però que sempre arriba a tot arreu. Portava (i encara porta) el cap afaitat, molts piercings i roba fosca. Primer va ser guitarrista, però el seu eclecticisme en matèria d’instruments s’ha convertit en llegenda. Quan es va cansar de la guitarra, va tocar en diferents grups instruments tan dispars com el violoncel, el calaix flamenc i el teclat. Durant un temps va ser el bateria d’un grup heavy, però després es va passar a dee-jay de techno. Més tard va tocar la percussió en diverses bandes de soul, i després de cantar en un cor de gospel, va donar diversos concerts com a cantautor. L’últim que sé és que tocava el saxo en una banda de swing.

El més sorprenent és que, instrument que toca, instrument que domina. Encara que molts pensem que és una pena que no es concentri en un d’ells (i així potser arribi a ser un virtuós i guanyar-se una mica millor la vida), cal concedir-li que aquest és el seu geni, el seu talent inèdit. A més en Jandro sembla feliç així, i és un personatge molt estimat a l’escena musical de Tarragona.

Una cosa pel que també és conegut és el seu caràcter. Les seves converses són intenses, el seu humor estrepitós, i la seva rialla és reconeixible a molta distància. La seva habilitat lingüística li permet improvisar acudits fonètics, variacions que aconsegueix a partir de lleugers canvis en les frases que sorgeixen en les converses, o també en una espècie d’inversió de parelles de conceptes, molt a l’estil d’en Miguel Noguera.

Però més enllà de les seves maneres estridents, o del seu humor histriònic i intel·ligent, hi ha en ell una tossuderia, una absència de flexibilitat com no li he vist mai a ningú. En determinades converses Jandro defensa les seves opinions com si li anés la vida, i és absolutament impossible fer-lo canviar d’opinió. Algunes de les seves postures freguen, a més, l’esperpent. En qüestió de gustos musicals, per exemple, és capaç de dir obertament que mai compartiria taula amb algú que hagi comprat un disc d’en Melendi, que si algú confessa que li agraden els sonets que va publicar en Joaquín Sabina és per força un cretí, o que haver pagat per veure en directe als Rolling Stones et converteix automàticament en bona persona, entre tants altres prejudicis per l’estil.

Però aquesta faceta és només una mostra relativament còmica. En Jandro es mostra contundent i agressiu quan es tracta de temes que li importen més del normal, i quan algú discrepa amb ell, s’encén ràpidament. No només les seves idees han de ser les correctes i han de ser acceptades per tothom, sinó que qualsevol insinuació en contra és considerada un atac personal.

Potser es produeixi en diferents intensitats, però no crec que el fenomen sigui, ni molt menys, exclusiu d’en Jandro. Penso que, en realitat, la dificultat per debatre i, arribat el cas, rebutjar les idees pròpies, està terriblement estesa. L’educació i la societat són un peix que es mossega la cua, i l’escola educa des de fa temps sobre un sistema de competitivitat que no és més que el reflex de l’univers dels adults. Es puntua als nens amb un nombre entre zero i deu, de la mateixa manera que els seus pares viuen també sota escales humanes i socials, en països amb rànquings econòmics, i en un entorn global altament competitiu. Els pares s’enfronten (encara que no se n’adonin) al repte majúscul de distribuir equitativament l’amor pels seus fills, i des de nens, la comparació amb l’altre és inevitable. Ens preguntem massa sovint qui és millor (i per tant qui és pitjor), i es prefereix assenyalar l’error aliè abans que celebrar el seu èxit. Com a conseqüència, és molt habitual veure desenvolupar en les personalitats una molt baixa tolerància a ser discutits, o obertament assenyalats per cometre errors, i a molts els resulta un problema reconèixer sense fissures que s’han equivocat, que no tenen raó, o, simplement, canviar d’opinió després d’un debat.

Jo mateix estic segur d’haver caigut sovint en aquest parany orgullós d’entossudir-se a no donar el braç a tòrcer. La sensibilitat a les crítiques i la dificultat per acceptar que idees pròpies molt arrelades resultin ser totalment errònies no em són, en absolut, alienes. Pel que fa a en Jandro, però, la seva manera d’obcecar-se sempre m’ha estat una mica igual. Diguem que les seves fílies i les seves fòbies no tenen massa a veure amb les meves, de manera que, en general, no em solia costar ignorar les seves diatribes i esperar a que es calmés.

Fins fa tot just una setmana. Eren les dotze del migdia i jo perdia el temps per la Rambla Nova de Tarragona quan el vaig veure dins d’una cafeteria. Vaig entrar i em vaig asseure amb ell. Crec que és l’única vegada que ens hem vist de dia. No recordo de què vam parlar primer perquè aleshores, no sé com, va sorgir un tema de conversa interessant: la idea del conflicte, de la lluita entre conceptes contraris.

Les idees que activen, que exciten el pensament tenen efectes energètics. Durant una bona estona en Jandro i jo vam estar totalment alineats, eufòrics com investigadors en zel científic, enumerant una extensa llista d’elements contraris significatius. El que ens va semblar important en aquell moment no era subratllar l’existència de les conegudes dualitats (el sí i el no, l’un i l’zero, l’amor i l’odi, la llum i la foscor), sinó el fet que tot corrent, tota creació, tot element artístic digne de ser estudiat, tota representació d’alguna cosa que tingués un mínim de valor, tenia el seu origen en alguna dualitat. L’antagonista i el protagonista d’una història, el ying i el yang de la filosofia oriental, el joc de contrastos cromàtics en la pintura i la fotografia, la combinació entre el silenci i el soroll en la música i en la poesia… Els exemples eren interminables, i durant una bona estona, en Jandro i jo semblàvem posseïts enumerant-los i comentant-los.

Com amb totes les idees espontànies, hi ha un primer moment en què la seva efervescència és ardent i ens sembla que hem trobat el sant grial. Sí, les dualitats eren el motor de tot allò veritablement interessant, però llavors, enmig d’aquella festa teòrica, en Jandro va dir una cosa que em va trencar la cintura. Va dir: «l’interior i l’exterior», i alguna cosa dins meu es va desconnectar.

La meva cara devia ser molt expressiva perquè em va mirar i va dir:

-Et passa alguna cosa?

Vaig voler respondre, però no vaig poder. Encara processava el que havia acabat de pensar. En un d’aquests afortunats llampecs de lucidesa que la ment ens regala, vaig recordar la propietat fonamental de la banda de Moebius i també de l’ampolla de Klein. Aquestes dues superfícies no tenen ni interior ni exterior, i si un recorre, per exemple, el seu interior, de sobte es troba a l’exterior (i viceversa), de manera que no té sentit definir-los vores interiors o exteriors, cosa totalment sorprenent si un pensa en una esfera, en un cub, o en qualsevol superfície habitual, on sí es pot diferenciar clarament quina és la cara externa i quina la interna.

Recordar aquella propietat em va refredar l’eufòria immediatament. L’existència de la banda de Moebius i de l’ampolla de Klein obligava a revisar la conversa sobre els conflictes. Tot d’una, fins i tot la veu de Jandro em va semblar estranya, com impostada. Ell devia creure que veritablement em trobava malament, perquè va tornar a preguntar-me si necessitava ajuda. Però jo intuïa que si compartia amb ell els meus pensaments discutiríem així que, abans de generar un conflicte assegurat, em vaig posar una mà a l’estómac, vaig fingir una expressió de dolor i li vaig dir que no em trobava bé.

La meva sorpresa fou que en Jandro em va ignorar la queixa totalment. Confesso que això em va emprenyar. Encara que mentís, jo acabava de dir-li que em trobava malament, i ell seguia parlant com si res! En aquell moment vaig sentir una forta necessitat de discutir amb ell. No sé per què em va afectar tant, però em vaig sentir rebutjat, i una mena d’ira em va regirar els budells fins que no vaig poder contenir-la més.

Sense dir res, li vaig construir a en Jandro una banda de Moebius. Vaig agafar un tovalló i el vaig retallar fins a obtenir una banda molt més llarga que estreta. Vaig unir els dos extrems curts de la banda, però de manera invertida. Aleshores li vaig preguntar quina cara considerava la interna i quina la externa. Després vaig recórrer amb un dit la superfície circularment, per mostrar-li que la banda té una sola cara, interna i externa al mateix temps. Li vaig ensenyar després amb el mòbil uns quants dibuixos de l’ampolla de Klein. He de dir en favor seu que, en un primer moment, en Jandro em va escoltar, i vaig poder demostrar-li l’existència de dues figures que contradeien la idea d’interior i d’exterior, i per tant del propi concepte d’antagonisme. Encara una mica enfadat, vaig concloure que, tot i no invalidar res del tot, les Matemàtiques ens oferien un nou enfocament, i apuntaven en una direcció que calia tenir en compte.

En Jandro va reaccionar fatal. Havia defensat la teoria de les dualitats creatives amb l’entusiasme que reservava als temes més delicats, i va interpretar la meva postura com un atac personal. Es va posar més tossut que mai i la discussió va pujar de to. No sé si és que tots els retrets mutus que mai ens havíem dit van cristal·litzar en aquella discussió, o si és que, simplement, em va contagiar la seva agressivitat verbal, i aquesta obcecació que li atribueixo també em va dominar a mi. En qualsevol cas, va succeir que ens vam perdre en una d’aquestes discussions en les que ja no existeix l’empatia, ningú escolta l’argument de l’altre, i només es tracta de repetir, més fort o amb millors paraules, els arguments propis amb l’esperança de persuadir a l’altre, com en un combat de boxa.

L’espectacle va ser molt més vergonyós del que una terrassa de la Rambla Nova de Tarragona pot tolerar un dia qualsevol a les dotze del migdia. El més trist és que no crec que en realitat estiguéssim tan en desacord. He pensat molt en la conversa i m’he adonat que la seva idea principal (que tot allò interessant sorgeix a partir del conflicte entre pols oposats i que, per tant, la dualitat és l’origen de totes les riqueses valuoses) és una idea molt vàlida i, com vaig saber poc després, un dels pilars de la filosofia de Friedrich Hegel. Al meu entendre, l’existència de la banda de Moebius i de l’ampolla de Klein únicament suggereixen que aquesta dualitat amaga una unitat potencial, una mena de lloc comú que convertiria el problema dels conflictes en una qüestió d’unions, i que precisament gràcies a això, no només els elements antagònics generarien elements únics i inèdits, sinó que, a més, aquests contraris podrien inclús arribar a ser, en realitat, el mateix element.

Per desgràcia, l’assumpte ha quedat sense resoldre, perquè no he tornat a saber res més d’en Jandro. M’entristeix pensar quantes converses, quantes relacions han tingut aquest tipus de finals per culpa de l’orgull, o de l’obstinació. Pel que fa al contingut de la discussió, la veritat és que segueixo bastant desorientat. Continuo sense saber del tot cert si la banda de Moebius i l’ampolla de Klein són només curiositats, si tot allò interessant és mogut per la idea de dualitat, o si els elements antagònics són una sola cosa. L’únic que tinc és l’agradable intuïció que, si és possible que hi hagi figures que no tenen ni interior ni exterior, aleshores és que no hi ha res que sigui impossible. I això, diguin el que diguin en Jandro, en Hegel o les Matemàtiques, és un alleujament de dimensions incommensurables.

Anuncis

3 respostes a “Jandro, Hegel i les Matemàtiques

  1. M’agrada. Possiblement hi ha infinitat de coses possibles entre les que ens semblen impossibles. També hi ha infinits més grans que d’altres. O sigui que possiblement també hi ha coses impossibles, (de moment). De totes maneres la clau és que cal tenir una important reserva d’energia per tractar amb tot això i aquí està la dificultat, si més no per a mi.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s