Everything is nothing with a twist

a_twist_by_earfquake-d61524y

El protagonista d’aquesta història viu en primera persona el procés de comprensió d’una experiència que relaciona dos dels conceptes més apassionants de la història de les Matemàtiques. El zero i l’infinit.


L’altra nit vaig tornar a sentir allò. Estava a casa, avorrit, i observava el cel a través de la finestra. Hi havia lluna. Sempre que la miro, m’imagino segments que aproximen la posició del sol. Des d’allà baix, em dic, el sol il·lumina des d’allà baix, i no hi ha vegada que no em fascinin les enormes distàncies que s’endevinen. Aquest cop em va cridar l’atenció el seu color. El seu gris em va semblar irreal, massa brillant. No ho sé. No ho sé, com va girar-se el moment, perquè tot estava tranquil. Jo em sentia en pau, absort en la grandesa de la nit, en els seus enigmàtics suggeriments. Però aleshores ho vaig sentir. Vaig sentir, com ja feia temps que no la sentia, una tremolor de l’ànima que em va gelar l’esperit.

Em passa de tant en tant. Tot d’una sento que perdo el contacte amb la realitat. Hi ha alguna cosa fosca, alguna cosa molt fosca que se m’apropa com una amenaça a la meva consciència. És una sospita que creix molt ràpidament, com si un fum de qui no m’havia adonat de cop i volta m’hagués envoltat i fos a punt de nublarme per complet. A nivell físic és com un vertigen momentani, i la veritat és que sento autèntica por. Els pensaments minsinuen que tot està a punt de perdre sentit, com si tot allò en què es fonamenta la meva vida estigui a punt de desplomar-se i jo m‘hagi de quedar nu, indefens, absolutament buit.

Què és el que percebo que hi viu, dins d’aquesta espècie d’abisme? La seva amenaça és molt breu, però l’he visualitzat tantes vegades que puc donar una idea clara del que conté. En el seu interior hi ha, com si del cor d’un volcà en erupció es tractés, un dolor que excedeix en molt els límits de la meva persona. Tots els crits silenciats, els desconsolats, totes les ferides de tots els que han patit alguna vegada. Tot això és allà formant una tenebra, un receptacle de totes les pors, l’horror, la misèria, la soledat de l’ésser humà.

La sensació és horrible, i moltes vegades m’he preguntat, sense èxit, per les seves causes. De vegades deixa de passar-me per un temps, però arriba un dia que torna i em recorda que no sóc lliure de les seves ombres. Per sort, dura poquíssim, i és gràcies a aquesta brevetat que després de cada episodi puc seguir amb la meva vida amb normalitat, sense aturar-me a pensar-hi més del compte.

Fins l’altra nit. Darrere de tota la negror, aquest cop vaig percebre una mena de revers amagat, com una llum al final del túnel. No cal que justifiqui aquí la meva tendència a les associacions amb les Matemàtiques. El cas és que, fins aleshores, jo atribuïa aquesta sensació a la idea de l’infinit. Ell era, per a la meva ment racional, el responsable de la majoria de resultats que escapaven a la meva lògica. La fal·laç -però inquietant- demostració que la suma dels nombres naturals és negativa i fraccionària, les velles paradoxes de Zenó o l’estudi dels cardinals transfinits de George Cantor m’havien fet pensar que tot allò misteriós o sorprenent provenia del concepte abstracte de l’infinit.

Pura ingenuïtat, desinterès, ganduleria cultural. Si jo associava a l’infinit aquells atacs momentanis de pànic era perquè no els comprenia, perquè no els sentia reals, i creia que la seva explicació s’amagava més enllà de tot, en el lloc més llunyà que existeix, l’infinit.

Per sort, la veritat acaba sempre il·luminant-nos. Naturalment, jo ja havia intentat abans observar amb més atenció aquell fum instantani, però aquesta vegada deuria interrogar-lo d’una forma especial, perquè vaig captar una presència en forma de llum. Era molt petita, i enmig de l’habitual desplegament de foscor, resplendia amb debilitat. Tot just em va donar temps, perquè la sensació ja desapareixia, però vaig poder retenir-la al meu cap uns minuts. En aquell moment vaig saber de què es tractava. El buit, vaig pensar, això era el buit dins de l’infinit.

Se’m fa difícil explicar com aquella intuïció em va semblar tan certa. Com si es tractés d’un secret que havia estat sempre al meu abast, se’m va revelar aleshores amb total senzillesa que el responsable d’aquella negror no era l’infinit, sinó més aviat tot el contrari. L’explicació la tenia el seu germà bessó, el seu perfecte antagonista però, al mateix temps, el seu complement i origen. El nombre zero.

La sensació va desaparèixer, però em vaig quedar pensant en ella unes hores. Vaig recordar la frase de Kurt Vonnegut (everything is nothing with a twist), i vaig pensar que era el resum perfecte. Com pàgines d’una enciclopèdia, es van succeir aleshores en la meva ment algunes de les escenes que conformen la història del número zero. De seguida vaig sentir l‘apassionament de connectar amb segles i segles de pensament humà. El zero, el nombre que va haver de patir una resistència atroç fins a ser acceptat com a nombre. El zero, identificat com el mateix dimoni per tots aquells que van repudiar els conceptes de buit i d’infinit, seguint l’estela d’Aristòtil. El zero i les seves controvèrsies, el zero i les seves paradoxes, el zero i la seva importància per al càlcul diferencial i la física moderna. El zero, l’únic nombre capaç de fer que tot el sistema lògic sobre el qual es fonamenten les Matemàtiques se’n vagi en orris se m’havia aparegut a mi, enmig de la més negra foscor, en forma de llum minúscula, insinuant relacions de causa i efecte misterioses.

He de confessar que, malgrat les meves fílies matemàtiques, no em va ser fàcil pair tot allò. Les meves visions em suggerien una mena de prova visual que el zero, el representant terrenal del no-res, viu dins la mateixa essència de l’infinit. No obstant això, la idea contrària em semblava també possible. ¿No era també acceptable que la negror fos la representació d’un buit que pretenia absorbir-la, i aquella llum, el germen de l’infinit?

Davant d’aquests dubtes, vaig optar per instruir-me. El moment clau de la història del nombre zero va succeir a l’Orient, en terres índies. Les imatges de Shiva es van projectar en la meva consciència com un llampec de lucidesa. Segons la meditació hindú, la persona transcendeix a través del silenci, del buit i el no-res (el zero) per arribar al més enllà, l’eternitat (l’infinit). El déu de la religió hindú és el primer que, no només accepta, sinó que abraça la dualitat buit-infinit, el binomi zero-infinit. Les idees rebutjades per egipcis, grecs i romans, són adoptades primer pels àrabs i després per la cultura occidental. Els hindús van ser doncs els pioners en l’acceptació del zero i l’infinit fins que, segles després, Bernhard Riemann (deixeble de Gauss) aconsegueix, mitjançant una projecció del plà complex sobre una esfera, convertir el nombre zero en el seu pol sud, i l’infinit en el seu pol nord, reduint magistralment la seva complexitat a la d’un parell de punts d’una simple esfera.

La història de les Matemàtiques, com sempre, em semblava fascinant, però, de tota manera, allò no resolia els meus dubtes. Què era el que jo havia vist? El buit dins de l’infinit? O l’infinit dins del buit?

Quan un descobreix per si mateix la veritable pulsió que el mou, sent que la seva ànima, el seu cervell i també el seu cos descansen davant l’evidència. Això va ser el que vaig sentir quan vaig cedir a la disputa. La resposta no era ni l’una ni l’altra, sinó les dues alhora. El zero viu dins de l’infinit, de la mateixa manera que l’infinit viu dins del zero. Propietats numèriques de tots dos van prendre sentit aleshores d’una manera escandalosa. Dividir entre infinit dóna zero, de la mateixa manera que dividir entre zero dóna infinit. Però no només això. El zero atrau qualsevol quantitat cap a ell quan la multiplica, exactament igual que ho fa l’infinit. Tampoc les quantitats s’immuten quan se’ls suma zero, de la mateixa manera que l’infinit no s’immuta quan se li suma qualsevol quantitat. Quin altre parell de nombres presenta propietats tan increïbles com simètriques, les unes amb les altres?

Amb tot això, la meva conclusió va ser rotunda i diàfana. Les Matemàtiques m’havien permès comprendre amb exactitud, a través d’una experiència personal, el concepte del ying i el yang. La dualitat zero-infinit era una idea universal, i les meves visions la seva metàfora numèrica, un gir capritxós de l’esfera de Riemann. Vaig recordar aleshores sentiments i escenes de la meva vida personal. Estar bé o estar malament; ser feliç o infeliç; l’alegria o la tristesa. Totes les emocions antagòniques formaven part de mi, de l’ésser humà, de l’existència, i les seves representacions físiques impregnaven tot l’univers. Dins d’una escena d’amor es produeix un fet miserable. Un ocell xiula una melodia infantil enmig d’un camp desolat. Darrere d’un sabor deliciós s’amaga una amargor. En tota lectura negativa hi ha un revers positiu. I, sempre, viceversa. Dins de la foscor dels uns viu la llum dels altres, i tots dos intercanvien els seus papers contínuament, de la mateixa reversible manera en què ho fan els dos elements més singulars de les Matemàtiques, el zero i l’infinit.

No ho sé. Suposo que, després de tot, podria semblar que vaig arribar a un final. Vaig acabar el procés i em sentia feliç. El recipient de la meva curiositat s’havia vist satisfet amb respostes, amb contingut abocat dins seu. Em sentia infinit, sí, però de seguida em vaig sentir zero. Els nous aprenentatges, que primer em van donar certeses, ara em llançaven nous dubtes. De què em servia a mi de veritat tot allò? Deixaria ara de sentir aquella sensació estranya? Conèixer la seva explicació la modificaria d’alguna manera? Davant aquesta nova bateria de preguntes, vaig somriure per a mi mateix. D’això es tracta, em vaig dir. L’aprenentatge mai acaba, i és l’activitat més bella del cervell humà. Vaig recordar aleshores una de les frases den Massimo Recalcati. El coneixement no és un buit que s’ha d’omplir, és un buit que ha d’obrir-se. I no vaig poder-hi estar més d’acord.

Anuncis

Una resposta a “Everything is nothing with a twist

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s