El teorema de l’amor

imagen-love

En Hansel i la Gretel son dues víctimes del més terrible, el més abstracte, el més bonic dels encanteris. L’amor matemàtic.


Res semblava indicar que la trobada entre en Hansel i la Gretel seria tan única. La cafeteria de la benzinera on es van conèixer estava en una carretera amb l’anodina forma d’una línia recta, la temperatura era exactament igual a la mitjana anual, i la distribució dels núvols al cel s’ajustava a un model constant i igual a zero. No obstant, més enllà de les aparences de monotonia, alguna successió parcial deuria convergir cap a un punt inèdit, perquè es va acabar produint una autèntica singularitat.

Ella va parar a posar benzina, i va pensar en prendre un cafè. En una simetria tan central com casual, ell va fer el mateix, però venint en sentit contrari. Com sempre que se l’observa amb l’actitud correcta, l’atzar s’havia posat de la seva part. Ella va entrar al bar amb la determinació d’un vector perpendicular a la porta, i ell va adonar-se de seguida d’una discontinuïtat en les seves emocions. Des de la cadira en què estava assegut, va sentir que les seves arestes s’estremien. Com per inèrcia, va girar sobre el seu eix i quan la va tenir dins del seu angle de visió, la seva atenció la va absorbir com si fos el focus d’una paràbola.

El que va veure el va meravellar. La Gretel es movia amb sinuositat trigonomètrica, però amb fermesa polinòmica. Una banda de Möbius decorava el seu coll, i la seva mirada -subtil i enigmàtica com una il·lusió òptica- va intersectar amb la seva en un instant infinitessimal. Si algú hagués tallat amb un pla el pit d’en Hansel, les corbes de nivell haguessin dibuixat cors.

Ella va demanar el seu cafè i quan ja es disposava a asseure’s, es va fixar també en ell. Els ulls d’en Hansel estaven en proporció àuria amb els seus llavis, suggerint envoltants inclinades. La Gretel va pensar en quantes translacions li caldrien per ocupar la cadira buida davant seu. Per prudència, va mesurar el mòdul d’aquella decisió. La consciència, que de vegades es mou en dimensions fractals, va reiterar aquell moment de durada nul·la. Però ja no existia equació que s’hi oposés. Ell, en veure-la tan a prop del seu perímetre, va dibuixar una cicloide amb les celles. Ella va captar en el seu gest la passió dels teoremes en brut, i el seu desig d’apropar-se no va obtenir límit superior. En un moviment carregat de projeccions, es va asseure davant seu i va posar la tassa davant de la seva. Era catorze de març, i les hores eren múltiples dels minuts.

-Està clar que ets única -va dir en Hansel, integrat de nervis rectangulars-. El que no sabia és que existissis.
Ella es va limitar a somriure obliquament, mentre sentia homeomorfismes a l’estómac. En Hansel, alleujat, també va somriure. En aquell moment va sentir una certesa estranya, com una demostració sense conjectura. Aquell succés de probabilitat tan baixa, aquell punt de mesura zero, sens dubte havia de ser asimptòtic. Va tractar aleshores d’iniciar una conversa congruent, però estava clar que no existien patrons.

-Sortim? -va preguntar ella, d’improvís.

L’exterior de la benzinera va adoptar aleshores semblances irracionals. La carretera proposava ara anamorfismes, la temperatura assolia un màxim local, i en el cel va aparèixer un conjunt de núvols discrets. En Hansel va treure de la seva bossa una ampolla de Klein, i li va oferir a la Gretel una mica de gradient. Com ignorar tot allò? Per a què fer veure que no era extraordinari?, es van preguntar aleshores, en una permutació dels seus pensaments.

El contacte entre les seves mans es disposava, inevitable, a coincidir en valor absolut: per qualsevol ínfima distància que existís, li trobarien alguna partició inferior. Des d’aquell moment no van fer més que trobar bijeccions. Es van tocar, i entorn als seus dos centres van dibuixar l’el·lipse perfecta. L’estat d’ànim propi, la impressió produida per la bellesa de l’altre, la facilitat del tracte, l’humor compartit. Semblaven tots factors d’un mateix polinomi.

-Està a punt de succeir, ho saps, no? -va dir ella, mirant-lo amb tendresa diferencial. El moment era transcendent, però també aïllat del domini. Ell, com alterat per una lògica difosa, va canviar els signes dels seus determinants.

-Sí, ho sé -va dir, però ja no tancaven els grafs, ja no depenien les variables, ja no s’acostaven els límits. Les seves boques, embolcallades en tangències, van formar geodèsiques de sabors eròtics. Potser observadors externs tan sols van veure un suau hiperboloide, o potser advertissin solucions inverses. L’única veritat és que en Hansel i la Gretel s’havien enamorat com ho fan les rectes paral·leles quan arriben al punt de fuga.

El petó va durar un interval obert. Les derivades parcials s’havien anul·lat, allò irracional semblava numerable, i un feix de trajectòries va connectar les seves passions. En Hansel i la Gretel, dos punts mòbils de l’espai euclidià, havien condensat el temps en un isomorfisme.

-Mai vaig creure del tot en els corol·laris -va dir ella, en un moment d’indeterminació. Ell, encara posseït per dispersions simètriques, va trigar a reaccionar. Primer va creure que la Gretel somreia, però després es va adonar. La seva emoció ja no era creixent. Va descobrir una llàgrima que baixava per les seves galtes, ortogonal al seu pit. Es va preguntar aleshores quines hipòtesis es contradeien. Però no va necessitar enunciats equivalents. Va mirar als ulls de la Gretel, i en els seus cicles va desencriptar les sospites. En efecte, el denominador s’havia acostat tant a zero, que ja no era possible distingir-lo d’ell.

-Llavors… tot això no ha estat més que una abstracció?

Ella no va dir res, però va pensar exactament el mateix. Es va mantenir en un silenci periòdic, però la seva forma polar la delatava. Així era. Havien cedit al desig de l’infinit, però oblidat la seva condició finita. La intensitat viscuda s’esvaïa ara en limitacions numèriques.

-No hi ha res segur, tampoc, en les Matemàtiques -es va resignar ell.

-Una cosa és certa fins que algú demostra que és falsa -va confirmar ella.

Un bri de vent va dibuixar evolutes entorn seu. L’enamorament havia estat logarítmic, però ara es trencava a trossos. La tristesa amenaçava amb parametritzar-los mentre caminaven de tornada a la cafeteria, derivats de decepció. Qui era, aquell sotsobre que els havia incidit?

Quan van arribar al punt frontera de la seva adherència, van pensar que triangularien el comiat. Ella el va mirar en una última mètrica, com si no l’anés a diagonalitzar més. Però en el moment en què anava a aclarir la veu, es va adonar que era incapaç. En Hansel, al seu torn, va percebre un tensor en la seva pell. Va sentir com recuperava l’excentricitat, i va trobar el valor per variar d’inflexió.

-Potser no sigui tard per perseverar -va dir-. Al cap i a la fi, en l’ordre també regna el caos.

Ella, per fi, va trobar un argument natural.

-La imperfecció forma part de la perfecció.

-I l’infinit també es pot comptar.

En Hansel i la Gretel, abraçats en una esfera dual, es van fondre aleshores en un nou petó, molt més imaginari que l’anterior, però també molt més real.

-Potser al final massa Matemàtiques -va suggerir ella, poc després.

-Potser -va somriure ell.

-L’amor no és un lloc on arribar.

-És un camí que recórrer.

I multiplicats de riure, van concloure plegats:

-Com volíem demostrar.

Anuncis

4 respostes a “El teorema de l’amor

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s