El caramel

1

Una obra de teatre amb referències matemàtiques i un aficionat a la literatura matemàtica formen una combinació perillosa. De la resta se’n pot ocupar un simple caramel.


L’altra nit vam anar al teatre. L’Àngela m’havia sorprès amb un sobre escrit amb la seva lletra infantil i suggerent, dins del qual vaig trobar dos rectangles de cartró plastificat amb els codis de barres, les numeracions dels seients, uns quants logos i el títol de l’obra. Incendis, de Wajdi Mouawad. Abans d’entrar vam comentar el tipus de públic que hi havia. La majoria era gent gran, jubilats que van al teatre per tradició, residus i resistència de la vella burgesia de la ciutat de Reus. Vam pujar fins a l’últim pis i vam prendre el nostre seient al galliner. De seguida ens vam adonar que, tan lluny de l’escenari, hauríem de forçar una mica la vista, tolerar el cruixir dels seients cada vegada que algú canviés de postura, i aguditzar l’oïda. Tot i així jo em sentia feliç de ser allà, li vaig agrair un cop més a l’Àngela el seu regal, i em vaig concentrar en l’obra. Els actors em van agradar, vaig entrar sense esforç en l’argument, i vaig pensar que havia d’anar més al teatre, que per què dimonis no ho feia més sovint. Tot anava bé, la vida era meravellosa quan un la condimentava amb cultura, i l’Àngela simbolitzava aquesta il·luminació inspiradora. D’aquesta espècie d’amor instantani, d’aquest retrobament amb el magnetisme de l’art, va sorgir llavors un sentiment molt intens per ella, pels seus detalls, per com parla, per com pensa i per com sent. Tot estava bé en aquells seients als quals cada vegada ens acostumàvem més, però llavors l’Àngela em va oferir un caramel.

En aquell moment, xuclar un caramel em va semblar una activitat idònia. La funció duraria unes tres hores i absorbir amb intencionada i extremada lentitud aquell caramel, vaig pensar que seria una bona metàfora del gaudi lent i esmicolat que ens esperava. El vaig acceptar, i després de la breu batalla per no fer soroll amb l’embolcall, va començar l’experiència. Al principi vaig percebre la presència del caramel amb claredat. A través de la llengua, em vaig imaginar uns rierols minúsculs que em mullaven el coll amb el seu gust, crec recordar que de taronja. Em van venir llavors records d’infància, de quan em bevia els gots de Fanta que em donava la meva mare a glops molt curts perquè em durés més, i de com discutia amb les meves dues cosines sobre les seves estratègies respecte al mateix assumpte. En un altre moment hauria mossegat el caramel, destruït els seus vidres interns i fer-lo cruixir per obtenir una sola dosi, més ràpida i intensa. Però aquesta vegada no. L’obra progressava amb solvència i el guió proposava unes superposicions temporals que funcionaven, i que m’agradaven. No em perdia detall del que passava a l’escenari però, al mateix temps, analitzava les evolucions del caramel dins la meva boca, com si estigués veient una pel·lícula muda per un canal, i escoltant una música independent per l’altre.

Vaig descobrir llavors que, tot i haver-hi una relació directa entre la periodicitat i la força de les meves absorcions amb el grau d’intensitat amb què notava el gust del caramel, hi havia un flux que se m’escapava. Si jo exercia una breu i lleugera força sobre el caramel, sentia el gust de la mateixa manera, breu i lleugera. Però si llavors immobilitzava la musculatura, encara que estigués molt disminuïda, percebia un minúscul corrent de caramel desfent-se, avançant sense el meu permís. Imagino que el simple contacte amb la saliva el dissolia de manera independent a la meva voluntat. Durant un temps em vaig mantenir atent a les dues obres, la de teatre i la del caramel, i em vaig concentrar en detectar el moment exacte que el caramel arribés a la seva fi. Per desgràcia no ho vaig aconseguir perquè llavors el text es va imposar per sobre de tot, i em vaig oblidar del caramel.

En una de les escenes, un dels personatges va resultar ser professora de matemàtiques, i va parlar sobre la solitud dels matemàtics, sobre el grau d’abstracció de les seves teories, i sobre la insolubilitat de certs problemes. Era el paràgraf d’introducció a un curs de teoria de grafs, una assignatura que sempre em vaig penedir de no haver cursat a la universitat.

Un graf no és res més que un conjunt de punts i de camins que els uneixen, un concepte senzill i del que es desprenen molts teoremes i aplicacions boniques. El text explicava el concepte de graf de visibilitat d’un polígon del pla (una representació dels vèrtexs que es poden veure entre ells) i el relacionava amb la complexa trama familiar de l’obra. La idea em va semblar genial. Em vaig girar cap a l’Àngela i la vaig mirar amb les celles arquejades, i ella em va fer l’ullet. L’actriu parlava de la insolubilitat del problema invers a l’habitual: donada una aplicació teòrica, trobar el seu graf de visibilitat, i per tant el polígon concordant. Després subratllava que, precisament en la impossibilitat de trobar solucions a aquest problema, hi residia la seva bellesa. La idea no em resultava nova, i vaig pensar en els teoremes de Gödel. Però veure-la aplicada a una obra com aquella em va tornar a semblar genial. Va ser llavors quan, absort en els records universitaris i en el perquè d’aquella inexistència de solucions, em vaig adonar que s’havia consumit el caramel.

Jo no sé per què m’afecten tant aquestes coses, però he de reconèixer que allò em va entristir. Vaig pensar que la meva boca, l’obra de teatre i el caramel formàvem el nostre propi graf, i que jo havia estat incapaç de mantenir vius els nostres camins. El meu desig era haver estat capaç d’assistir al moment que el caramel desaparegués, com si pogués presenciar l’instant exacte que una magnitud que s’esvaeix arriba a la quantitat zero. Tampoc exageraré i diré que allò em va torbar en excés, però sí confesso que no vaig poder oblidar-ho. Poc després la funció va arribar a la seva pausa, i vam sortir a fumar. Després de comentar el primer acte, li vaig explicar a l’Àngela el que m’havia passat amb el caramel. Li va semblar divertit, i em va dir que no em preocupés, que encara li’n quedaven més. En aquell moment em vaig sentir avergonyit d’actuar com un nen, però també feliç per veure complert el meu desig, i impacient per tornar a pujar al galliner. Un cop asseguts, li vaig demanar el caramel i me’l vaig posar a la boca amb una serietat més pròpia d’un experiment científic, com si en lloc d’un simple caramel m’estigués posant a la boca una càpsula amb una droga experimental, l’efecte de la qual em preparava per investigar. Aquest cop em vaig esforçar a no moure ni un sol múscul de la boca, i en deixar que aquell flux inevitable de gust actués per si sol. L’obra seguia el seu curs i jo seguia immòbil, pendent de si es desfeia, i a quina velocitat ho feia. Per la seva banda, la història responia als seus interrogants a un ritme convincent, però ja no hi havia referències matemàtiques. Estar concentrat en els dos objectes no representava gaire esforç, però hi va haver un moment que tot allò em va semblar ridícul, i vaig pensar que m’estava comportant d’una manera capritxosa, volent repetir un plaer la bellesa del qual consistia en la seva unicitat, i no en produir-se quan a mi em vingués de gust. Cansat d’esperar, vaig exercir llavors per primera vegada una succió a aquest segon caramel. La impressió que em va produir no va ser tan clara com esperava, suposo que a causa del temps que portava instal·lat a la meva boca, havent-me embolicat en el seu sabor la saliva. El sorprenent va ser que, just llavors, la mateixa actriu d’abans va tornar a parlar sobre matemàtiques.

En aquell moment em vaig tensar. Havia dubtat de mi mateix, havia pensat que les meves preocupacions eren ximpleries, però ara l’atzar em donava la raó. La situació del primer acte s’estava repetint, i em vaig preparar per, aquesta vegada, fer-ho millor. M’hauria agradat disposar de més caramel per gaudir d’aquest segon intent, però, tot i petit, el seu volum era acceptable, així que vaig reprendre la concentració per no perdre el fil de cap dels altres dos vèrtexs -lobra i el caramel- del meu nou graf. L’actriu va parlar llavors de la conjectura de Siracusa, una proposició que afirma que, si un pren qualsevol nombre natural, i li aplica unes determinades operacions, sempre s’acaba obtenint el número u. L’algoritme consisteix en dividir per dos quan es té un nombre parell, i calcular el triple més u si es té senar. A la conjectura de Siracusa se la coneix també com els nombres de calamarsa, i tot i que s’ha comprovat amb infinitat de nombres que sempre acaba en el número u, encara ningú no ha trobat la demostració teòrica.

Era la segona idea matemàtica que apareixia a l’obra i em va semblar igual de bona que l’altra, però aquesta vegada jo tenia clar que no em deixaria despistar, i vaig seguir atent a les evolucions del caramel. Per il·lustrar en què consistia la conjectura i comprovar que funcionava, el personatge va posar un exemple. Va començar per un nombre que no recordo, i va aplicar tots els passos de l’algoritme. Cada vegada que obtenia un nombre parell, el dividia per dos, però si obtenia un de senar, llavors el multiplicava per tres i li sumava u. En aquell moment no vaig poder evitar perdrem en associacions d’idees, encara que aquesta vegada, aplicades al caramel. D’una manera ràpida, gairebé instintiva, em vaig trobar aplicant l’algoritme de la conjectura de Siracusa, dins de la meva boca. Cada vegada que es produïa una divisió per dos, jo xuclava el caramel imaginant que l’atreia cap als meus sentits, de la mateixa manera com ho fan els números de calamarsa quan s’acosten a l’u. Per la seva banda, quan sortia un nombre senar i llavors calia multiplicar per tres i sumar u, jo relaxava la boca, pensant que així permetia que el caramel s’allunyés, tot i saber que, tard o d’hora, tornaria cap a mi.

Just abans de començar a sincronitzar les succions de la meva boca amb les operacions que recitava l’actriu, el volum del caramel ja havia disminuït, i suposo que, per això mateix, sem va ficar al cap acabar-me’l al mateix temps que l’actriu arribés al número u. Atret per la bellesa de les simetries i les sincronies, em va semblar que aquella era una coincidència perfecta en aquell moment, així que vaig començar a xuclar amb més força cada vegada que calia dividir per dos. L’objectiu, en realitat, no era gaire factible. L’actriu recitava els càlculs amb força velocitat, i en canvi la desintegració d’un caramel acostuma a ser lenta. Tot i això, vaig insistir tant en xuclar en el moment adequat que, quan l’actriu finalment va arribar al número u, em vaig passar de força, i em vaig empassar el que quedava de caramel.

En aquell moment em vaig quedar paralitzat. Havia acabat el meu segon caramel, havia fet coincidir el seu final amb el final de la conjectura, però no havia respectat la condició que la seva consumació fos lenta, ja que me l’havia empassat de cop. Vaig tornar llavors a sentir-me ridícul per dedicar-me a estupideses com aquelles i tenir aquell tipus de pensaments, i em vaig dir que ja n’hi havia prou de rucades, que em concentrés d’una vegada en l’obra. Després del sorprenent gir en què el pare d’una de les protagonistes resultava ser al mateix temps el seu germà, l’obra va arribar a la seva part final. Jo ja no pensava en el caramel però llavors, a través d’un altre dels personatges, el guió va tornar a fer referència a les matemàtiques. Aquesta vegada es discutia sobre la veracitat de la fórmula u més u igual a dos. En aquest cas, el símil proposat era més senzill. Si el germà era també el pare, és que dues persones eren la mateixa, és a dir, u més u era igual a u, el mateix resultat que a la conjectura de Siracusa. En aquell moment vaig pensar en els caramels, però, fart de desconcentrar-me en preocupacions absurdes, vaig decidir ignorar-me a mi mateix.

L’obra va acabar, els aplaudiments van durar una merescuda eternitat, i després vam sortir del teatre. Als dos ens havia encantat l’obra, i vam anar a fer una cervesa per comentar-la. Abans d’arribar, però, l’Àngela em va preguntar pel segon caramel. Em va fer una mica de vergonya explicar-li què havia passat i en què havia pensat, però ho vaig fer. Li vaig explicar llavors que, després de sentir-me identificat mitjançant el caramel, primer amb la idea dels grafs i després amb la dels números de calamarsa, l’únic que em quedava pendent era trobar alguna cosa dins meu que li donés sentit al fet que u més u podria ser igual a u. L’Àngela em va mirar amb uns ulls entremaliats i somrients, i es va prendre un temps per parlar. Es va aturar, em va agafar una mà amb la seva, i amb l’altra va buscar alguna cosa a la bossa. Vaig trigar poc a endevinar què feia. En efecte, va treure un tercer caramel, va obrir la mà per ensenyar-me’l, i em va dir:

Se t‘ha escapat el primer caramel … I t’has empassat el segon caramel.

Mentre deia això va moure el dit índex dues vegades, representant la suma d’u més u. Com si estigués fent-me un truc de màgia, va acostar llavors el tercer caramel.

-Quants caramels veus aquí?

-Un -li vaig respondre.

-Doncs ja ho tens. U més u és igual a u.

Després d’allò, no hi havia altra opció que riure. Avui, dies després, escric sobre això sense la menor idea ni de la utilitat, ni del significat del que va passar. Tampoc sé per què ho escric. L’única reflexió que se m’acut és que sí, que hauria d’anar més al teatre. Així que, Àngela, si estàs llegint això, fes el favor de mirar el correu. T’he enviat un enllaç amb una obra que té bona pinta. És a Barcelona, però si et ve de gust podem anar a veure-la. Ah, i no et preocupis. Aquesta vegada porto jo els caramels.

Anuncis

2 respostes a “El caramel

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s