La casa transfinita

alpeh2

 

Una casa rural, un grup d’amics, George Cantor, Jorge Luis Borges.


 

Si tot fos senzill aleshores per què. Per què se’ns mostren camins que crèiem invisibles i descobrim punts que consideràvem imaginaris. Sí, per què, per què les correspondències, per què els reversos, per què la constant aparició de noves interpretacions.

Jo crec que la resposta és contundent. Si tot fos senzill no pensaríem, no parlaríem, no escriuríem ni actuaríem amb la complexitat amb què ho fem.

No, no hi ha res que sigui senzill. Podem resumir de forma diàfana, curta i fins i tot bonica. Però d’alguna manera sempre estarem obviant l’interminable embolic de subtileses, de casos particulars, d’exemples i de contextos en què cal aprofundir. Revisarem llavors el que havíem cregut i acabarem, inevitablement, concloent “no, al final això tampoc era tan senzill” perquè no, perquè res ho és, perquè no té sentit que ho sigui.

Aquesta veritat és incòmoda. La senzillesa és pràctica, té bona premsa i a més ens sedueix per la seva bellesa. Però cal ser valents. El procés de comprensió és una repetició de sí mateix, un cercle que comença amb el desconcert, que desfa els nusos de la ignorància en un instant efímer de revelació i harmonia (i sí, de senzillesa), però que torna de seguida a generar nusos nous. Ens costa, ens cansa aprofundir en els seus laberints, però cal ser valents. Abandonar davant l’esforç de comprendre és tan reprovable com no moure un dit davant l’ocultació d’una veritat, una passivitat intolerable. Cal enfrontar-se a la dificultat teòrica, cal lluitar contra el desconeixement, i cal fer-ho de forma rigorosa, obrint bé els ulls, escoltant atentament i sense tenir por de formular hipòtesis. Així funciona també tot allò que se surt de la lògica. Les emocions que neixen del sexe o de l’estómac, les incomprensibles tenebres que de vegades ens sobrevolen, les intuïcions, la sensibilitat artística o, en general, tot allò més o menys allunyat del mental es pot també descriure i comparar, s’hi pot reflexionar. Prou, doncs, de dir “no vull entendre-ho”, “no puc entendre-ho”, o “no ho entendré mai”. La complexitat és una mà alçada enmig d’una audiència, i és obligat atendre els seus interrogants.

Jo mateix visc en aquest moment una lluita així contra la mandra. Sento amb tota claredat una veu que pretén desactivar-me, que em diu “no, no li donis importància, aquesta sensació que et domina no té més significats, és una més de tantes altres, no cal parar-hi atenció”. I la meva primera reacció és fer-li cas: estem en ple estiu, fa calor i només ve de gust llegir i beure cervesa. Sí, el més senzill seria ignorar aquesta mà que s’alça, donar-li l’esquena i deixar-me caure sobre la lenta acceptació de tota aquesta sèrie d’esdeveniments que se’ns afegeixen, aquesta impredictible i atropellada successió de moments que escriu el contingut de les nostres vides i que tan sovint vivim per inèrcia.

Però no. Aquí i ara em rebel·lo, em sento al teclat i em rebel·lo per trobar-li un sentit a aquesta idea que ja fa dies que m’acompanya, un pensament que em va arribar primer carregat de contradiccions, com si, d’una banda, fos buit o irrellevant però, al mateix temps, pogués contenir una veritat fascinant. Poc després vaig escoltar l’altra veu, la definitiva, la irrecusable, la que m’ordenava, com de costum: “seu i escriu-ho, analitza-ho mentre ho escrius”, i que m’ha portat fins aquí, per complir les meves pròpies ordres.

En resum, la sensació va ser la següent. Després de passar cinc dies en una casa rural amb els meus amics (celebràvem el quaranta aniversari d’uns quants del grup), em va semblar que tots els temes importants de la meva vida, tots els pensaments, preocupacions o inquietuds que de veritat m’importen es van reflectir, representar o insinuar durant aquest interval de cinc dies.

En realitat no crec que sigui una percepció estranya. En certs viatges, converses o situacions es poden experimentar sensacions de completesa o de totalitat, després de les quals semblem tornar a la rutina amb el passat revisat per complet, i l’esperit renovat pel futur. Aquesta va ser una d’aquestes ocasions. En l’observació, per exemple, de minúsculs detalls en les parelles que hi ha entre els meus amics, vaig trobar vincles amb la meva concepció de l’amor. A la casa rural va venir també l’Àngela, la meva parella, i en aquella concentració d’hores que vam compartir em va semblar trobar fils que no només provenien de la nostra relació, sinó de quina és la meva història, les meves expectatives i la meva manera d’interactuar amb els meus sentiments. A la mostra que vaig presenciar també de la criança dels nens de la Vir i del Chus (el Manu i el Guillem, nadons encara tots dos), o de la filla de l’Àngela (la Martina, de cinc anys), o en les converses que vam mantenir els professors del grup sobre els nostres alumnes (d’infantil i de secundària), vaig reconèixer la majoria dels meus posicionaments pel que fa a les diferents fases de la joventut, l’experiència de la paternitat, i, més en general, sobre el món de l’educació. La vida en les seves diferents edats semblava entestar-se a mostrar-se en la seva totalitat, perquè després encara vam parlar sobre la vellesa, i fins i tot també sobre la mort.

No sé si per una mena d’autosuggestió posterior, vaig revisar també totes les emocions que vaig sentir aquells dies, i em va semblar que vaig recórrer una varietat molt completa. Vaig sentir alegria, eufòria, gelosia, algunes arrencades d’ira o d’incomprensió, de soledat, i també d’amor fraternal i de desig. Em vaig avorrir, vaig aprendre, vaig ser primer pla i segon pla, vaig estar present i també absent, vaig parlar, vaig escoltar i també vaig callar. En el moment en què escoltàvem el CD que li havíem gravat entre tots a la Itxaso, vaig connectar fins i tot d’una manera molt física i desconcertant amb una malenconia que em va conduir durant unes hores cap a la tristesa. Gràcies a ella, però, vaig tenir l’oportunitat de pensar en la meva vida des d’una perspectiva sorprenentment global i bondadosa, suposo que a causa del context de confiança i afecte en el que estàvem.

A partir de minúscules escenes -suposo que imperceptibles per als altres- vaig revisar també la necessitat de control sobre el meu futur, una de les meves manies habituals. Amb la claredat i la calma que em van proporcionar aquells dies d’absoluta relaxació, vaig observar també de prop il·lustracions en viu de conceptes com la soledat o la companyia, i de les direccions i interseccions que s’estableixen entre elles. Vaig reflexionar (de vegades en silenci, de vegades en converses) sobre el significat i la gestió d’universos tan amplis com l’amistat, la família o el creixement personal, amb l’agreujant de fer-ho amb les persones per les quals sento un amor més pur i durador. Vaig percebre també multitud de paral·lelismes i asimetries entre la meva personalitat i la dels altres, i vaig observar el flux natural d’aspectes que sempre m’han semblat interessants com el ritme de les converses, el focus de les atencions, la gestió dels silencis o la direcció que prenen, en general, les activitats en grup. En menor mesura hi va haver també moments per a l’anàlisi de la societat actual, del seu masclisme imperant, o de la política que ens afecta. En totes aquestes converses em va semblar sempre que apuntàvem cap a una visió comuna sobre el lloc en el món que ocupem com a persones de quaranta anys, i sobre el tipus de societat en què ens agradaria viure a nosaltres i als que ens segueixen. El cinema i la literatura, la música i el ball, l’humor o la gastronomia van ser altres ingredients que, si bé només van condimentar l’experiència, són fonamentals per definir-nos i també vaig tenir ocasió de fixar-me en ells. Vam parlar també sobre ruptures sentimentals, sobre els nostres treballs, sobre els nostres pares i germans, sobre la salut en general i sobre les lesions en concret que ens afecten a cadascú, un cop més amb la idea de fons del pas del temps i del nostre lloc en ell.

Quan van concloure els cinc dies ens vam acomiadar del grup i d’aquella casa que a tots ens va semblar de somni. L’Àngela, la Martina i jo vam emprendre llavors el viatge de tornada a Cambrils, un trajecte calorós durant el qual vam parlar més aviat poc. Va ser en aquell moment quan la sensació de totalitat va començar a instal·lar-se a la meva consciència. A poc a poc vaig entrar en un estat de reflexió gairebé afectada, i fins que no em vaig quedar sol no vaig ser capaç de posar-li paraules. El que jo havia experimentat era com tots els aspectes importants de la meva vida s’havien reflectit en una petita fracció temporal d’ella, i aquella idea es resistia a marxar del meu cap.

Suposo que per un defecte professional de cerca de patrons o generalitzacions, la pregunta que em va sorgir aleshores va ser si seria possible que, en aquests cinc dies, no només haguessin aparegut d’alguna manera tots els elements més importants de la meva vida, sinó la seva absoluta totalitat.

En un primer moment la proposició semblava absurda. És evident, per exemple, que durant aquells cinc dies no va passar res directament relacionat amb la quantitat de pomes que conté la meva nevera en aquest moment, o amb els mesos que em falten per a la propera revisió de la ITV, per posar algun exemple estúpid. Però alguna cosa em feia sospitar (i desitjar) que, si aquesta incapacitat d’establir connexions no era possible, era més aviat a causa de les pròpies limitacions de la meva ment, que no a la naturalesa del -per anomenar-lo d’alguna manera- problema.

Així doncs, la pregunta estava servida. Era possible la concentració de tota una existència en una petita fracció d’ella? Més en general, ¿podien correspondre’s, com deien els grecs, el tot amb una de les seves parts? Al cap i a la fi, ¿no podria trobar, si m’esforçava, alguna referència fins i tot per aquests dos últims exemples absurds, encara que fos indirecta?

El que va venir després va derivar en una barreja de satisfacció i decepció. D’una banda, vaig recordar que George Cantor ja va demostrar que hi ha la mateixa quantitat de nombres entre, per exemple, el zero i l’ú (comptant tots els decimals), que entre el zero i el dos, o que entre el zero i el tres, o que, finalment, entre el menys infinit i el més infinit. Existeixen doncs els mateixos números reals entre el zero i l’ú que en la totalitat d’ells, és a dir, que el tot sí pot ser igual a una part. Aquesta propietat sol amagar paradoxes sorprenents ja que afecten a l’infinit, una construcció abstracta, misteriosa i sovint esmunyedissa per a la nostra manera -essencialment finita- de pensar i de comptar. La teoria de Cantor no solament era suficient per demostrar que aquesta concentració del tot en una part era possible, sinó que ho feia amb sobrada solvència, ja que els “pensaments, preocupacions o inquietuds” d’una vida, en tant que expressables mitjançant el llenguatge, pertanyen al conjunt de totes les frases possibles, compostes a partir d’un nombre finit de paraules, i per tant de lletres. Així definit, aquest conjunt té un tamany infinit, però és un infinit numerable (perfectament ordenable, per exemple, alfabèticament i segons el nombre total de lletres), mentre que els nombres reals formen un conjunt no numerable, d’un tamany també infinit però major que l’anterior.

Després de trobar el suport matemàtic que tancava l’assumpte, vaig sentir la momentània satisfacció que produeixen els finals de les demostracions. No obstant, l’experiència d’aquells dies amb els meus amics seguia tenint efectes en alguns àmbits de la meva sensibilitat, i reduir-la a les matemàtiques em va fer la impressió que rebaixava la seva intensitat, convertint-la en un corol·lari sense sentiments, o en una freda trivialitat.

Per sort, va intervenir aleshores l’altre vincle al que em solc aferrar quan les matemàtiques per sí soles semblen tancar-me les portes de la fantasia. Vaig recordar que George Cantor va utilitzar la lletra grega Aleph per simbolitzar els nombres transfinits (els diferents tamanys de l’infinit), i en aquell moment l’associació d’idees va ser instantània. En un fragment absolutament memorable del seu conte “L’Aleph”, Jorge Luis Borges enumera una fantàstica llista d’objectes, persones i llocs que es poden veure a través d’aquella “petita i tornassolada esfera de gairebé intolerable fulgor”, una esfera que dóna títol al relat, i dins de la qual era possible contemplar, ni més ni menys, que a «l’inconcebible univers» en la seva totalitat.

Borges desarma a qualsevol amb la seva erudició. En el seu relat dóna referències històriques i literàries -qui sap si inventades- a altres miralls similars a l’Aleph, i els qualifica de vidres màgics, de finestres infinites a través de les quals, en una minúscula porció, pot observar-se la totalitat de l’univers. De la manera més bella possible, Borges converteix en literatura el fascinant fet que el tot es reprodueix en cadascuna de les seves parts, i que és possible percebre’l -tot i ampliar o disminuir el focus- com en la més pura de les geometries fractals.

Ara sí, vaig sentir que la meva cerca havia arribat a la seva fi. Les matemàtiques i la literatura tornaven a donar-se la mà gràcies a Borges, a Cantor, i als cinc dies que vaig passar en aquella casa rural. Gairebé extasiat, em vaig dir aleshores que jo també havia presenciat un Aleph, i no em vaig poder contenir d’enviar-los un missatge als meus amics dient-los que era obligat, a partir d’ara, referir-nos a aquella casa com la casa transfinita.

Com sempre, no tinc molt clar per què escric sobre aquestes coses. En qualsevol cas, acabo per fi aquest relat, i per un moment reconec la presència de la senzillesa. El silenci de l’audiència sembla satisfet, tot i que és segur que no trigarà a trencar-se. Per sort, la propera vegada que s’alci una mà, es tornarà a tenyir de complexitat.

Anuncis

Una resposta a “La casa transfinita

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s